dijous, 12 de setembre de 2013

Un pas més cap a la llibertat

A la carretera, entre Altafulla i Torredembarra. 
Milers. Desenes de milers. Encara més. Una marea groga que tot ho abastava. Una franja de nord a sud resseguida per milers de persones de manera festiva. Alegre. Emocionada. Amb samarretes de la Via, a favor de l'escola pública, del Nat's... però totes grogues. Seguint la consigna. I a cada baula de la cadena una història. Al costat teníem una senyora  gran i el seu fill asseguts en un banc que es varen portar ells mateixos. La parella del fill i la seva filla fent fotos. Mirant drets. A l'altre costat una parella jove, de poc més d'una vintena d'anys enganxats al mòbil. Jugant i enviant missatges. Durant uns breus instants ell va jugar amb el petit de casa. Ambdós rient a cor que vols. Més enllà un grup nombrós de Viladecavalls o ves a saber. Cantaven i reien i saltaven. I més enllà més gent. Grans i petits. Famílies senceres. Gegants, músics, fotògrafs... Veïns junts.
Diuen que vàrem ser molts. També en sé de molts que no varen venir per molts motius, però no pas perquè no siguin independentistes. El ball de xifres és important, però no és el més important.
Les sensacions, els neguits, les emocions. Això és el més important. Un rau-rau que ens va acompanyar tot el dia i perquè no dir-ho, alguna llàgrima d'emoció que maldàrem per amagar, car sabíem que no vindrien soles i calia veure-ho tot. Perquè una força com la d'ahir, un sentiment tan compartit, un desig tan clar, posa la pell de gallina. Excita el cor i desperta sensacions des del més profund. Sensacions atàviques. Primitives. Pures.
Diuen, els detractors, que érem pocs comparats amb els que no hi eren. I tant. Però els que no hi eren no és que estiguessin en contra, ningú se'ls pot apuntar. Els del sí eren a la Via. Els del no del PP a la Plaça del Rei i a no sé on els dels Ciutadans. Aquests sí que són quatre gats. La resta dubten. Però justificar el no atribuint això als absents és com donar diputats a l'abstenció. Un algoritme estrany. Trampós.
L'onada els passa per sobre i no saben com encaixar-ho. Ja s'ho trobaran. Si ahir, en comptes de tancar els ulls i tapar-se les orelles haguessin escoltat i mirat, potser entendrien moltes coses perquè res poden fer contra un poble unit, alegre i combatiu.

2 comentaris:

Jaume Carné ha dit...

si, si, que vagin comptant que els que no hi érem som la majoria silenciosa anti-independentista....
ja parlarem a les urnes!!

Carme ha dit...

Que vagin mirant cap a un altre costat, que és el que fan... a veure si els agafem badant... he, he he i marxem sense que se n'adonin.

Si creguessin que segur que ha de guanyar el NO, voldrien el referendum. NO el volen perquè no les tenen totes. Els és més fàcil creure i fer creure que tots els que no hi eren estan pel no. Fàcil i no gens real.