Que demani un desig...

Avui en faig quaranta. I sona molt gros. Sona molt bé també. Sentia fa uns anys d'algú que ja els tenia, que els quaranta eren especials. Eren dels millors i jo m'ho mirava estranyat. Amb una ganyota d'estranyesa dibuixada a la cara. Però ves, potser sí que hi ha una part de raó en aquesta afirmació. O de moment és el que avui puc pensar.
Em sento ple de vida. Amb molts projectes per endavant i una motxilla al darrera plena de recursos, de vivències, d'anècdotes i de moments. Tot està per fer i tot es pot fer i des del peu del quatre, des del canvi de dígit, agafo aire per començar a córrer, prenc l'embranzida que m'impulsarà endavant, a fer el salt. A fer el bot cap al proper número.
De mancances, avui,  en recordo algunes. A mig camí han quedat històries que voldria haver resolt diferent i persones a qui mai voldria haver deixat enrere o perdut. També mots no dits o deixats anar sense haver-los meditat prou. No som amos de tot el que ens envolta. Però gràcies a ells, a elles, sóc com sóc i quan em llevo, mirant-me al mirall, puc dir que em sento viu, em sento ple. De tot se n'aprèn i a tot li devem el que som. L'home d'avui. Els moments més durs ens enforteixen, ens ajuden a créixer, a crear vincles, relacions i a la llarga, allò que semblava que ens esquinçava per dins, que ens esmicolava, realment ens enfortia. Ens soldava. Perquè no hi ha res més tossut que la vida i en aquesta, cada garrotada, després de fer-nos trontollar, ens torna més forts, més enters.
D'amics tinc els que m'estimo. Els que vull i alhora en sóc d'aquells que volen i això em fa feliç. Aquest equilibri. Aquesta pau general. I tinc la família que em fa sentir ple. Sencer. Amb un fill que córrer per casa i un que ja ve. Està a tocar. Sóc amant i amat. Què més puc demanar?
Avui que en faig quaranta, em sento feliç, molt feliç.