Per fi, la cova d'en Pich

No és espectacular. Poc més que un forat gran. S'entra per una obertura al mig d'una paret, tot començant la baixada. Per dins segueix davallant uns metres fins que s'aplana. L'orifici d'entrada fa menys de metre i mig d'alçada, fent que per entrar a la cova t'hagis d'acotar. A dins hi regna una foscor pregona, només trencada per l'escassa claror que ve de l'entrada, poca a l'hora que hi hem anat. Les parets són d'argila mesclada amb còdols que es descomponen fàcilment al tacte. A sobre, el sostre està a uns tres metres d'alçada i al mig de la cova, un forat, semblant a un ou gegant estirat, d'uns tres metres de llargària, sembla que indica on devia asseure's, mancat de cadires i altre mobiliari.
Encara hi resten uns taulons rosegats i quatre estris de cuina. Una olla. La memòria a vegades juga males passades i et fa veure coses que no deuen ser, però diria, i només és una sensació, que aquella olla coincideix amb un joc d'olles que tenien els avis a Sabadell, una olla esmaltada de color granat, però mai se sap. També un vas i encara que és dels típics de bar pel tallat, la ment em porta altre cop a aquells que hi havia a casa dels avis. Però vés a saber. Són tan freqüents! A més a més hi havia un parell d'ampolles de cava. Ampolles velles i quatre estris de fireta.
Hem estat una estona allà dins, en silenci, mirant, escoltant, palpant. Gratant el terra. Allà dins l'avi s'hi va estar anys. Sortint només de dia, emboscat de nit. La por feia que s'amagués i potser, el fet d'amagar-se, de passar hores allà dins, féu que encara tingués més por i quan la guerra va acabar, i va passar per la presó, en sortí un home silent. Pensatiu. Poruc. Callat. Més avesat a escoltar que a explicar. Potser les llargues hores de silenci, qui sap si d'angoixa allà emboscat, el transformaren en l'ombra que fou a partir d'aleshores. Sempre discret. Assegut en un racó, fent les seves coses, marxant cap a la fàbrica, just després de dinar, o a mirar el bestiar. Tenien conills, gallines i coloms.
Qui sap fins a quin punt pot marcar-te estar anys i anys amagat. Amb la por al cos de si t'enxamparan. De dia treballant el camp, mirant de reüll el camí cada dos per tres, al vespre a la cova, amb l'orella parada per si sentia arribar algú. Quin neguit. Quin mal viure.