Que bonics són els anuncis...

Just arribar-hi. També han marxat.

Aquest matí hem anat a la Resclosa de Rubió. A fer un bany. És un lloc tranquil, net, calmat, a tocar de Monistrol de Calders. Hem agafat quatre coses i hem estat allà banyant-nos. Més o menys, perquè l'aigua, tot i que ve del parc natural de Sant Llorenç del Munt és freda. Sorprenentment freda.
És un lloc molt bucòlic, quatre ombres i tres taules per qui hi vulgui menjar. Com sempre en aquests llocs que et sembla que són isolats, desconeguts, hi ha qui hi arriba primer i t'aixafa la guitarra. Suposo que el fet que l'altre dia sortís a la tele, al Temps, hi té força a veure. Una família de Terrassa. El cotxe amb més estanqueres que la legió i de colofó, un toret ben perfilat. Ara, excepte quan l'home es llençava en planxa i feia quatre crits simiescs i demostracions de bíceps, poc soroll més. Però l'alegria dura poc.
Un quart d'hora més tard ha arribat una parella ben mona, amb nena, bronzejat i roba xic de bany. Tot d'anunci. Fins i tot instal·lar-se a tocar de la nostra tovallola. Malgrat l'espai existent. A un pam del cotxet que teníem aparcat i a dos pams de l'entrepà. M'escampes la crema solar, noi? Què hi farem! Aguantar que li digui a la nena no ploris, covarda, per l'aigua freda i que petita que ets, no veus que es riuen de tu ¿? mentre et mira amb una cara de complicitat que tu no saps ni vols correspondre. I és clar que plora, adonis de llautó. Si està gelada i la nena no arriba als tres anys!
Però fins al moment la situació era salvable. Ara, un quart d'hora més tard, es veu que van de quart en quart, ha arribat un trio fantàstic. Amb dos gossos i nevera de plàstic inclosa. Pensava que ja no en quedaven d'aquests. I sí, han donat pel sac. Lucas, Lucas, no, no... Un dels gossos es deia Lucas i els crits eren perquè aquest estava passant per sobre la tovallola del pobre infeliç d'abans, el de nena, no siguis petita. Però els gossos, innocència animal, vinga campar i de tant en tant la cançoneta.  Lucas, Lucas, no, no...
Tot seguit, per continuar la festa, un personatge estrafolari. Samarreta imperi blava a punt d'explotar. Ah, i també la mateixa cançó. Nena, no ploris, no ploris. En aquest cas la nena d'uns 4 anys i també, que no està freda, nena, mira el papa... Mentiders! Si sortíem amb cacauets! Estava gelada i jo, si no fos pels tabús de l'edat i per dignitat, també hagués plorat. Només faltaria.
Hem marxat al moment àlgid, just quan devia aturar-se un autocar. Quina alegria!Quina festa! Gent de totes les edats, amb neveres, gossos, crits, porros i aquell voler compartir conversa amb desconeguts. Alçant la veu perquè tothom sentís les ocurrències divertides d'altri. Que n'és de complicat tenir pau i tranquil·litat en terres baixes i sobretot, quan aquests llocs surten a la tele.