Normal. I encara poc.

Ahir un noi va entrar a Catalunya Caixa d'Artés. Va entrar-hi i la va trinxar. Un cop desfogat, es va asseure a esperar la policia i quan aquesta arribà, mostrà les mans per tal de que l'emmanillessin. I ja està. Així de fàcil.
Més tard em van explicar que era un noi molt normal. Com tu o jo i que desesperat, perquè els seus pares l'havien avalat en no sé què, ara que no podia pagar li embargaven la casa. Apa adéu. Ha passat el plaç. No hi ha diners, no hi ha casa.  I la veritat, ho trobo irònic. Sorprenent. Una caixa que acaben de rescatar, vaja, que acabem de rescatar tots plegats perquè els números no li quadraven, ja sigui per males inversions, sous milionaris dels dirigents o qualsevol altre tipus d'estafa, pugui permetre's desnonar una persona que no pot pagar una quota. O dues o tres. Una persona que indirectament i en molt petita quantitat, també acaba de salvar-els-hi el cul com a ciutadà. I a Catalunya Caixa no han desnonat ningú. Ni a Bankia. Ni a cap altra de les podrides. Tampoc no ha anat ningú a la presó, però aquell pobre desgraciat, que ell sí que ho passa malament i pateix perquè no pot pagar i es capfica i es desespera fins al punt d'anar a trinxar-ho tot, bo i sabent que ell sí que lleparà, acabarà entre reixes, quan els lladres de veritat, els mafiosos de debò, els pòtols llicenciats campen i governen. Tenen accions i s'enriqueixen. Tenen amics que els protegeixen. Amics polítics. Perdoneu, però són uns fills de mala mare i si fos per mi, a aquest noi li allargaria el crèdit i li faria tou. Als altres, a galeres i a fuetades.