dimarts, 2 de juliol de 2013

D'antics alumnes.

Una de les coses que em fa més il·lusió sent mestre és anar tenint notícies d'antics alumnes. M'agrada veure com se'n surten i si van acomplint els seus somnis.
Avui, via facebook, he parlat amb una noia que vaig tenir fa uns anys. Quan vam coincidir va fer un canvi gran. Era una nena que tenia certes dificultats en alguna àrea però les ganes de superar-se i treballar, van fer que poc a poc s'anés posant al dia i si bé no va excel·lir, són quatre els que sobresurten, sí que va demostrar, i millor encara, es va demostrar que podia fer allò que volgués si s'esforçava. I així segueix.
Un altre, tímid, tancat, poruc, que s'amagava sota la taula davant d'un problema i que no en volia saber res de l'adult, ara també és a la universitat i confia amb ell. Va necessitar d'amagar-se sota la taula durant uns dies quan quelcom no li anava bé per avui, anys després, fer una carrera i mostrar-se segur d'ell.  Vàlid per tots els demés. 
Encara un altre. Vaig trobar un noi d'aquells que quan era nen era un possible cas de fracàs escolar. De manual. Desmanegat, brut, amb mala lletra, somniador, dispers, callat, excèntric... Vaja, poc encaixava en allò que s'esperava d'un infant de primària a l'escola ordinària, però amb confiança i deixant que fes al seu ritme, aquest va explotar el seu potencial. És veritat que mai va fer un full net i menys ben presentat, però a més de portar robots construïts per ell a classe i explicar-ne el funcionament, ara estudia de manera meritòria una carrera científica a la universitat. Segurament  només li calia un marge de confiança, com als altres. A casa confiaven en ells, però el sistema no està preparat per confiar en ells. Ens fan por i volem resultats i estereotips. Ara, amb perspectiva, puc dir que sóc jo qui va tenir sort de creuar-me amb ells al camí. Sort de trobar-me un infant o altre que em posés a prova. Que em desmuntés els esquemes apresos. Que em fes plantejar coses. Perquè nens com aquest o com l'altra nena o com d'altres que he tingut són els que m'ajuden a mi a millorar com a mestre i que alhora donen valor a la feina. Els que van rodats, aquests funcionen malgrat els mestres, aquests, amb perdó, no ajuden a fer canvis reals. Els altres, els que a priori són difícils, casos perduts, són els que ajuden a millorar l'educació. A mi em van ensenyar a valorar els infants que tinc al davant pel que són i no pel que esperem d'ells i a confiar en ells i veure que també poden triomfar. Que també tenen cabuda al sistema educatiu, però necessiten temps. Temps i confiança. Cal donar-els-hi la mà per aixecar-se, però després, empènyer-los perquè facin sols. Perquè es trobin i a la llarga, en general tots acaben sobresortint per un motiu o altre.