La indecència del futbol

Què voleu que us digui, que un noi barbamec corrent rere una pilota guanyi milions ja no em deixa indiferent. Durant anys he seguit els partits del Barça. Fins i tot algun cop he pagat per veure'n. Segurament alguna cosa hi tenia a veure la passió d'algun familiar estimat, però amb els anys, vas filtrant. Vas madurant i vas donant-li voltes a les coses i quan mires al teu voltant i veus la gran quantitat de gent que amb prou feines se'n surt, que no en té ni per menjar, d'altres que els fan fora de casa per una o dues quotes impagades o a la majoria els retallen part del sou, si tenen feina; m'empipo. I ho trobo un insult. L'exemple sublim de l'estupidesa col·lectiva. De la insolidaritat malgrat per Nadal portin quatre llepolies als hospitals.  Després anirem rere els directors de bancs, filles de matadors d'elefants, polítics adinerats o vés a saber qui, però també cobren segons uns mèrits hipotètics diuen. Podem argüir que uns són públics, d'altres privats, però diria que l'erari també col·labora amb certs clubs i fins i tot els compra terrenys. I és indigne. Si més no si no es marquen uns límits. Unes línies vermelles. Unes prioritats.

Algú em deia que guanyaven segons la riquesa que generaven. Però si és així, si realment és així i així deu ser, d'algun lloc han de sortir les misses, ens ho hem de fer mirar. Hem d'analitzar el país que tenim i cap a on anem, perquè el valor de les coses malauradament radica en el que estem disposats a pagar per elles i en aquest país es valora molt més marcar un gol que investigar qualsevol malaltia, aturar una pilota que tenir cura dels malalts, tallar una pilota que educar els infants i així centenars d'exemples. Vaja, que en aquest país del totxo, que de cop i volta ja no ho és i tothom es menja els mocs, ara és el país del futbol. Que dóna moltes alegries efímeres però de menjar, coneixements o futur, cap ni un. El poble mor, visca el futbol!