diumenge, 7 de juliol de 2013

Descansi en pau


Vagi d'entrada que no en sóc molt de la corda del Partit Socialista. No entraré en matisos de si dels catalans o dels espanyols, no em sento preparat per distingir on comença un i on acaba l'altre, això ho deixo a mans de cirurgians hàbils i sense tremolors, però fins i tot definint-me com algú que mai ha combregat amb ells, sobretot perquè temien qualsevol tipus d'independència, començant per la pròpia, de vegades, en molt comptades ocasions però de vegades, me'ls he mirat amb certa simpatia. Han tingut líders assenyats, a vegades de consistents i fins i tot alguns cops de ferms, i fossin com fossin i malgrat les discrepàncies que pogués sentir amb ells, hi havia una part de coherència i de proximitat, per allò de català i socialista, que no em deixava indiferent. Al contrari, me'ls feia simpàtics i clars.
Ara bé, des de que el doble del Miliki va prendre possessió del càrrec moltes coses ha canviat. Els ideals dels altres caps de llista eren més o menys discutibles, però semblaven voler defensar mínimament el país, mentre que ara, l'actual líder dels socialistes de Catalunya, ha dimitit. S'ha rendit i mostra la cara més servil, buida, ignorant, falaguera i  mesella que podíem esperar d'un socialista català i tot només per una moixaina de l'amo. Què voleu que us digui, sembla un hipopòtam escapat del joc del "Tragabolas", ja que s'ho empassa tot i mai en té prou. Però el més irritant d'aquest personatge, proper bufó de la cort, és que quan li fan un gol encara somriu i treu pit.
- Hem aconseguit que l'altre equip guanyi i l'afecció sigui feliç. Canta a cada gol.
I la veritat, en sentir ahir la pomposa declaració de Granada, la del ni-ni-ni, ni nació, ni dret a decidir, ni sobirania fiscal, em va fer pensar en en Boabdil, el darrer rei de Granada però amb la diferència que en Navarro, en comptes de plorar el que no havia sabut defensar, va sortir somrient i traient pit.
El que dèiem, li fan un gol i ho celebra.
Requiescat in pace PSC.  

1 comentari:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Si que has trigat a adonar-te'n. Puc reconèixer que hi hagut socialistes molt dignes com el Quim Nadal, la Tura i el Castells; i d'altres de l'àmbit local; però els hi falla el discurs, la coherència, la credibilitat. I els fa més mal que bé el vincle amb el socialisme espanyol, que ja veus amb quines perles compta. Sí, descansin en pau, perquè són irrecuperables i sembla que encara s'han d'enfonsar més en el fang que trepitgen. R.I.P.