diumenge, 14 de juliol de 2013

La Catalunya que volen els unionistes, la Catalunya Nord.

M'agradaria proposar un exercici. Un joc pels que reclamen el federalisme com els socialistes o els que enalteixen el paper de l'Estat com els Ciudadanos o el PP. Segurament ja l'han fet, no m'estranyaria i a això van, però per si de cas jo els el proposo. La proposta que els faig és que visitin la Catalunya Nord, aquell racó de país que els espanyols, no ho oblidéssim pas, van regalar sense el consentiment dels seus habitants a canvi d'unes terres del nord per tancar un tractat de pau, i que s'hi estiguin un temps. No cal massa.
El primer que els sobtarà i alegrarà, és que allà amb prou feines se sent el català al carrer, més si no et coneixen. Fins i tot els enorgullirà veure que els francesos han fet com fan ells arreu on es parla català i no és el Principat, li canvien el nom. Li diuen d'altres noms per desprestigiar la llengua, allà l'etiqueten de patuès. El cor no els cabrà al pit.
Altres coses que veurien amb alegria és el sentiment d'inferioritat que han aconseguit inculcar als seus habitants, fent-los creure que valen menys perquè no són de l'urbs francesa i els ho recorden constantment. I per assegurar-se la feina, empobreixen el territori, fent-lo dependent, amb grans superfícies amb seu a París o negocis deslocalitzats. Promovent una economia de subsistència, sense crear riquesa, sense crear teixit industrial. Condemnant-los a dependre de l'Estat.
A més a més, com va fer l'Estat aquí però amb la diferència que allà els ha sortit bé, potencien la mobilitat geogràfica. Fent que les terres del sud siguin atractives pels jubilats del nord, mentre que els joves del sud, si no tenen camps i volen anar a la Universitat, han de marxar i per tant, s'han d'integrar a l'Estat i és clar, cal ser molt ferm per mantenir els ideals quilòmetres enllà de casa, en territori hostil, sol i amb tota una maquinària estatal en contra. La majoria, per descomptat, acaba claudicant. Què faríem nosaltres si d'adolescents per estudiar ens enviessin a Saragossa i la feina la tinguéssim a Toledo? Difícilment seríem abanderats del país.
També els alegraria veure que el que sobreviu més és la vessant més folklòrica, la menys perillosa, la més agradable. Senyeres arreu, sardanes a totes les festes i algun plat o beguda local. I ja està. El toc català francès. Vistós i poc perillós.
Si els partits polítics unionistes anessin a la Catalunya Nord, estarien contents de la feina feta pel govern francès, però també veurien que han de treballar més al sud i així ho fan, ja que la subsistència del nord, va estretament lligada a la subsistència del Principat, com també el Nord sofert ens recorda als del Principat a què ens enfrontem. A l'anihilació com a país. A la reducció a parc temàtic si no disposem de la força d'un Estat o un veí fort que ens respecti. Per tant, per ells i per nosaltres, només hi ha un camí per a sobreviure com a entitat. La Independència. La resta, ja vindrà sola.