dilluns, 15 de juliol de 2013

Una tarda de platja a Barcelona

Avui hem anat a la platja. A la del Poblenou. Hi hem anat a la tarda, després de passar el matí pel centre. Només arribar hem trobat un petit forat ran de mar, enmig de tovalloles i para-sols acolorits. Després d'estirar la tovallola he anat tafanejant la gent del voltant. Al davant teníem un personatge curiós, amb un tatuatge d'aquells que costa de desxifrar. Un tipus de collaret, rosari possiblement, que acabava amb una creu a l'alçada del melic i allà on acabava, començava la cara d'un querubí envoltat de raigs. Era un noi jove que anava amb una colla i amb la que deuria ser la seva filla. En un moment donat la conversa ha anat i l'he sentit perquè el meu fill estava pendent d'ells i no me n'he pogut estar, més o menys així... 
- Con este culo, esta niña verás, a los veintidós, cuando llegue a la playa todos los hombres lloraran... I tots vinga a riure i a mirar la nena i ella, amb un somriure de no entendre res, quatre anys poc més poc menys de vida, jugant amb la sorra. Fent castells. I ells passant-se la xibeca. Més enllà, sota un para-sol amb el text "El Gato al agua", quatre nois fornits i una nevera de platja. Anaven tots tatuats, tot i que aquests, a diferència de l'altre, no duien res que es pogués reconèixer. Eren tatuatges més estil cortina de bany o mandales allargats i alguna paraula de tant en tant, en altres llengües. Sobretot en xinès, diria. I el terra ple de llaunes de cervesa, a tocar de les cadires de càmping. Un d'ells, curiosament també portava un rosari, però no tatuat, el portava posat. Més enllà una parella d'homes sota un para-sol i rere d'ells les respectives dones. L'home que tenia més a prop, amb un bon brau tatuat al braç i uns ulls que semblaven escrutar-ho tot, sobretot les dones que passaven. I així 360 graus. Ara, tots fent la seva. Entre cerveses, porros, sol i rialles sobtades. També han passat un parell de persones a l'aguait, mirant als que estaven estirats, caminant vestits entre la gent i amb un deix sospitós a la mirada. Un del costat, per cert, he sentit que deia que aquests estaven buscant a veure què arreplegaven... Però no els he vist arreplegar res. I just després un home gran amb un detector de metalls, ran de tovalloles, cercant i buscant. Ah, també els venedors de llaunes, és clar.
Mirant a la platja se m'ha desmuntat aquell tòpic del mascle espanyol, allò del pèl en pit. Segurament en aquella platja hi havia més hores de depilació que gotes al mar. Ni un pèl. Tothom pit pelat, bronzejat i esculpit. Perquè si una altra cosa he vist, és que en aquest país sembla que tenim cert interès per mantenir un cos esvelt. Modelat i definit. Sembla que en conreem la seva perfecció i ja està bé cuidar-se. Per cert que dels tatuatges més que no agradar-me la idea, és el resultat. Si trobés quelcom que em semblés digne d'estar tota la vida escrita sobre el meu cos ho faria sense pensar-m'ho. Però encara no l'he trobat, tot i que hi dono voltes. 
La platja es veia força bruta. Excavant per fer el castell de sorra hem anat desenterrant tot de detritus plàstics, algun l'he llençat sense mirar què era, no he gosat...  
Suposo que avui he estat distret mirant el personal que m'envoltava, m'agrada tafanejar, com crec que ells s'han distret mirant-nos a nosaltres arribar i fer i desfer. Tan diferents tots plegats però amb tantes ganes tots d'estar una estona a la platja i és que l'estiu ja ho té això.