Van creixent

Em fascina. De moment, els set mesos i escaig encara no donen per gaire més, repta fins allò que vol aconseguir. Visualitza quelcom i s'hi llença. Ara, des de fa poc, comença a aixecar-se. S'arrapa amb aquelles petites mans molsudes, movent els dits per trobar on aferrar-se i un cop se sent ben subjectat, alça les cames, s'impulsa. Sovint acaba en un angle impossible, un angle que a base de passos curts anirà corregint fins a posar-se paral·lel al mur que ha superat. Normalment, el sofà. Després, quan està dret, tentinejant, somriu a cor que vols i tot seguit et busca amb la mirada. Pica amb les mans al sofà. T'ho explica. Et diu, ho he fet i aleshores, si ets a prop, allarga el braç per aferrar-te, per subjectar-se a tu i si ets lluny pot anar-se desplaçant de costat, sempre palpant primer amb les mans o bé acostar-se al terra, que lluny li queda quan està dret, a poc a poc fins a quedar de quatre grapes. I tornar a començar. Perquè és perseverant. Insistent. Constant.

A vegades, quan li falla un punt de suport i rellisca, cau, tendint a caure de costat perquè una mà, sempre, es manté aferrada al suuport mentre el cos pivota a l'entorn d'aquesta. Sona el cop i cal que soni. No sempre li evitem l'ensurt, ja està bé que vegi què pot passar, els seus límits i les seves grans possibilitats. I és fascinant. Sobretot quan et mira amb aquells grans ulls foscos i et somriu. Et sedueix. Et diu, ho he fet. He escalat el cim. L'Everest. I poc a poc els objectes decoratius pugen un xic. El marge s'amplia i tot va més amunt perquè el petit de casa es fa gran, confiat i feliç i els seus tentacles ho abasten tot. Perillosament tot.