dissabte, 20 de juliol de 2013

Un senyal

Hi ha qui diu que al final o al principi de l'arc de Sant Martí, és igual el detall si no sabem si venim o anem, hi ha una olla plena d'or. Segurament deu ser una imatge poètica tot referint-se que anant fins on neix o mor aquest s'aconseguirà allò que es vol. Una manera de camí d'iniciació, per allò de la importància del viatge. Ítaca i tal. Doncs bé,  avui, a Calders, l'he trobat. Un senyal. El senyal. He trobat l'olla i m'ha agradat. La millor que podia trobar. No em permetrà comprar gaires coses, tampoc fer grans inversions però senzillament, mostrava el camí. El somni.
D'acord, d'acord. Els escèptics diran que era fàcil. Que avui en dia arreu està sembrat d'estelades. Que no hi ha poble, vila o ciutat i permeteu-me dir que especifico perquè si ignoréssim aquests matisos Llívia seria francesa, al carrer trobes un bé de Déu d'estelades. És cert que de tant en tant trobes també alguna estanquera. Res, ambaixades. Delegacions. Consolats. Cal ser generós amb les visites. I també és cert que la pluja, malgrat ser a l'estiu, ens visita força. Però no em negareu que fins i tot sumant la facilitat de coincidir aquests dos paràmetres, no deixa de ser difícil trobar un indret des d'on es vegi clar i al moment, portant càmera i tot, l'arc de Sant Martí naixent d'una l'estelada. Vaja, no diré que és una revelació que això és d'il·luminats, ni una profecia que cal creure en ella, sinó que em basaré en els fets. És una certesa. Un clam. Una veritat.