dissabte, 13 de juliol de 2013

Cargols, cargols, cargols...

Si n'hi ha de cargols. Sembla que hi ha una plaga. Altres anys no en veia tants o potser, qui sap si des de que em passo el dia fent fotos vaig amb els ulls més oberts, no m'hi fixava. Però n'està plagat. Bé podrien ser dels grans, del bover i aleshores la plaga seria de veïns amb frontals caçant-los al vespre, una visió més divertida i bucòlica, però no, són d'aquells menuts que tothom ignora. Irritantment menuts. I ara que han segat els camps, qualsevol rostoll verd que queda, per minso que sigui, està recobert d'un castell de cargols i amb prou feines si es veu la tija. Després, quan fresqueja surten tots i a vegades veus una corrua de cargols ran de carretera. Una manta blanca ondulada. L'endemà aquell tros és més lluent, esmaltat. Però malgrat la gran quantitat d'aquests que moren en l'intent de travessar la carretera, no sé què esperen trobar a l'altra banda, el seu número sembla no minvar i aleshores, temerós, sabent que l'enemic ens sotja, quan trec a passejar la gossa al final del dia miro i remiro l'hortet per buscar possibles visitants no desitjats i si en trobo els expulso. Cada nit. Amb la fresca i un frontal. Però perquè vull, perquè per quatre tomàquets, cinc patates, deu escaroles i alguna que altra verdura més, no caldria esforçar-s'hi gaire, però és agradable l'exercici al vespre, quan tot està silent i córrer l'aire fresc.