Avui, a una bodega d'Artés, he vist i comprat uns préssecs grans. Molt grans. Tenien un color carmí encisador, tirant cap a borgonya i no me n'he pogut estar. N'he comprat una bossa i a casa, mentre n'anava pelant un, el seu regalimar enganxós entre els dits i l'aroma que desprenia, així com la calidesa del seu tacte, ja que encara no els havia posat a la nevera, m'ha fet retornar anys enllà, quan de xic, al tros dels avis a Lleida, anàvem rere el remolc del tractor. Hi posaven les caixes plenes de préssecs i nosaltres, amb uns ganivets poc esmolats, n'anàvem escollint i menjant. Un rere l'altre. A mans plenes. Diria que aquell dia vaig acabar empatxat de préssecs, però feliç a més no poder.
Més tard, quan l'he menjat, a la primera queixalada, he anat altre cop de viatge. Aquest cop però a la Catalunya Nord, amb aquells camps inacabables plens de presseguers. Uns presseguers que ens acompanyaven tot l'any i que ens regalaven contínuament una paleta de colors meravellosa. I si penso en la Catalunya Nord indefectiblement penso amb el Laurent. Un pagès del nord, fornit i taciturn, amb un sentit de l'humor agut, que té vaques i mena camps de presseguers. De tant en tant ens en donava i aquells préssecs, aquell regal, era d'un gran valor. No pel que valgués, que no sé si era molt o poc, sinó per l'acte. Pel fet. Pel gest d'amistat que se'n desprenia i avui, menjant el préssec, he enyorat aquells moments d'infància i la distància que ens separa amb al Laurent. I tot només amb un préssec. Genial!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada