diumenge, 30 de juny de 2013

Un concert, un pas més.

Potser sí. Potser ara va de debò. Però gat escaldat, fuig de l'aigua i després de massa il·lusions, costa aferrar-se al clau roent. El 92 havia de ser el moment de fer-se veure al món i sí, quan passava la flama olímpica l'esperàvem amb estelades al costat dels goril·les de la guàrdia civil, però a part d'alguna foto al diari local i una por irracional recorrent-nos el cos, poc més. Poca gent situava Catalunya al mapa i menys els seus anhels. Més endavant amb l'Estatut també ens vàrem emocionar. Semblava que finalment decidiríem quelcom, per poc que fos. I així hauria estat, si no fos perquè vàrem anar a parar davant d'un mur que ens desinflà el suflé. Una paret. Dirigents obtusos i mentiders que no saberen estar a l'alçada de les circumstàncies. Malgrat la força de la raó a través del consens d'un poble. I ara, que sembla que hem pujat un esglaó, quina reacció obtindrem? Si els governants d'allà Espanya amb prou feines donen la cara. Només surten a parlar en comptades ocasions i en les altres, la pantalla de plasma sibil·lina els substitueix. Presumptuosos!
No ho sé pas. Hem avançat molt en aquests anys. Fins i tot en Gerard Quintana ha passat d'ignorar les estelades als seus concerts, parlant d'una gran bandera que abraci tot el món, a dirigir un esdeveniment com un concert per la llibertat ple d'estelades. Però encara no tenim res de guanyat. Ens caldrà lluitar i perseverar. Perquè ningú ens ha dit que seria fàcil el camí cap a la llibertat i de ben segur, els espanyols, no ens ho posaran. No perquè ens estimin, desitgin, trobin a faltar o ens vulguin, senzillament per aquell orgull dels de la pell de brau que veu qualsevol concessió o acord com una pèrdua de poder o de prestigi. Així d'obtusos són.
Avui el món ens mira, però no mouran un dit per nosaltres, com sempre han fet, som els catalans els que haurem de moure'ns i batallar. Perquè Ítaca és lluny. Comença a veure's, però els vents bufen en contra i vaixells enemics ens sotgen per totes bandes. Així doncs, remem fort sense parar per la terra promesa que volem aconseguir.