dijous, 6 de juny de 2013

L'iNSTITUT

Avui hem anat a visitar l'Institut. Cada any, ja en fa uns quants que sóc mestre a cicle superior i crec que és una visita obligada, anem a l'Institut amb les nenes i nens de sisè. Perquè vagin acostumant-se, per conèixer l'espai i els professors. Perquè el pas es faci tranquil·lament i perquè desmitifiquin el canvi. La veritat però, és que com més instituts veig, més crec que hi ha quelcom en què ens equivoquem. I no ho dic per la visita d'avui, que no la vull valorar, ho dic perquè fent un repàs mental dels Instituts que he visitat i conec, el saldo em surt negatiu. Força negatiu. En el pas d'etapa a etapa educativa sembla que perdem quelcom. La il·lusió, la innovació, la paciència, les ganes, la gosadia, la implicació i l'empatia que governen les etapes primerenques i alguns professionals, sembla que es van perdent a mesura que pugem dins del regne educatiu. 
A la llar d'infants estan a punt de menjar-se el món. Tot és possible, tot es pot fer i el límit només el posa l'infant. No a totes és cert, però sí a moltes i els professionals que hi treballen ho fan de cor i de pler. Més endavant, a infantil, en general, es treballa molt bé, amb el doble objectiu de fer aprendre i alhora fer gaudir l'infant. Perquè se'l veu com el centre de l'aprenentatge i no com un mer espectador. Quan es canvia d'etapa la loteria comença. En certes escoles es manté aquella il·lusió, aquella implicació i l'infant segueix sent el centre educatiu, mentre que en d'altres comença a minvar. La reglamentació comença a prendre força i la normativa a regular. A l'institut però, és la traca final. Pocs són els que tenen un projecte global basat en el noi, la majoria esdevenen un engranatge on encabir-s'hi. Una infraestructura on adaptar-se. I sobretot, aquest encaix depèn del professor que et toqui. Allà hi trobaràs de tot, de clàssics, innovadors, divertits, avorrits, esporuguits, receptius, tancats, enfadosos, dialogants, sancionadors... 
El més trist però, és que en la majoria ja es parteix amb la idea del noi com a possible origen de conflicte i se l'avisa i adverteix dels riscos possibles, ja sigui en forma del possible fracàs escolar a què s'exposa, la sanció mitjançant punts que rebrà o bé unes notes acadèmiques coercitives. Sembla que l'esforç per seduir el noi, acostar-lo i captivar-lo és innecessari i serà aquest el que haurà de trobar l'interès i el gaudi per allò que li ofereixin.  No és d'estranyar doncs, que tenint nens i nenes adolescents, aquests dirigeixin els seus esforços més a d'altres interessos que no pas a quelcom que d'entrada els és dificultós. 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

"Allà hi trobaràs de tot, de clàssics, innovadors, divertits, avorrits, esporuguits, receptius, tancats, enfadosos, dialogants, sancionadors..." I a l'escola?

Sergi ha dit...

També. I tant que sí!

Sergi ha dit...

L'única diferència és que tots els mestres, quan estudiaven per mestre, ja sabien a què es dedicarien. Els professors molts tenien altres objectius i potser per això, per expectatives no acomplertes, potser n'hi ha més de menys vocacionals.

Anònim ha dit...

Tots els mestres??? Recordo aquelles noies que feien magisteri per passar l'estona mentre el noviu feia enginyeria. Després van acaban sent mestres!!!!

Sergi ha dit...

A la meva universitat moltes mestres es casaren amb metges...