Viatge de final de curs

Durant una setmana he estat al País Basc. A Donosti. Viatge de final d'etapa de sisè. Malgrat que sóc dels que rondinen i es queixen per les retallades, que s'encén i jura i perjura que deixarà de fer coses, a l'hora de la veritat em costa plantar-me. I no és pas perquè me'n faltin de motius, peça a peça s'està desmuntant un sistema educatiu i sembla que a poca gent li importa,  però també és cert que per molts motius em sap greu. Bàsicament pels nens i les nenes. I ja ho sé. Sóc ruc, perquè treballant de mestre està clar que qualsevol mesura de coacció que prengui, sempre afectarà als nens. També és cert que per un bé major bé hauria de poder sacrificar un mal menor, però em costa. Perquè els nens i nenes que tinc a l'escola hi són ara i aquí i no és just que paguin ells per aconseguir uns rèdits futurs.
Cal trobar altres maneres. Cal trobar mecanismes que destarotin el sistema i alhora una generació no en surti perjudicada en nom de les futures. Però es fa difícil. Una mesura que molts proposen és negar-se, des dels equips directius, a omplir aplicatius. Trencar la cadena burocràtica i col·lapsar el sistema. Però no deixa de ser passar la pilota. Perquè aleshores seran aquests els que hauran de prendre posició i els pensadors, aquells que mai es mullen per qualsevol motiu però sempre protesten, seguiran així, protestant però sense implicar-se.
Mala peça tenim al teler, entre les lleis que ens amenacen i el col·lectiu que respon, l'educació ho té magre. Pobres infants! Ben cert que no tenen pas els mestres que es mereixen.