 |
| Bitxo rar... |
Segurament ho tinc mal entès i sóc jo el que està equivocat, sinó, com s'explica que d'una vintenta de mestres pràcticament ningú es declari a favor de la vaga? Molts han mostrat el seu desacord amb la LOMCE, més encara han donat suport als mestres de les illes, però a l'hora de mullar-se, de plantar-se, el col·lectiu, perquè hi deu haver col·lectiu, adduint que encara no ens afecta directament, acota el cap i escataineja.
Alguns dels arguments són els de sempre. La vaga no serveix per a res, amb els diners que ens trauran i així diferents versions per no mullar-se. Però això no és el que més m'ha deprimit, ja m'ho esperava. El fet més gros, és que tinc idealitzada l'escola i per extensió els mestres. Veig o vull veure l'escola com el motor de canvi del país, de la societat. Enlloc més de la societat es viu un sentiment més d'igualtat i solidaritat que a les escoles i es potencia, i per tant, suposava que aquests valors transmesos emanaven d'uns mestres que se'ls creien i que aquests tenien un pensament desprès i generós en general. Vaja, que sóc dels que somnia amb aquella escola activa, viva, apassionada i lluitadora de l'època negra de la dictadura. Capaç de revoltar-se i alçar-se com a líder d'un canvi. Que sense valorar els riscs propis, potser a vegades amb un excés d'inconsciència, treballava per un esdevenidor d'igualtat i fraternitat entre les persones i que per fer-ho partia de l'exemple. De la implicació, del model. Ara però, i després d'haver voltat unes quantes escoles, la il·lusió se'm fon ràpidament i començo a percebre el col·lectiu de mestres com qualsevol altre col·lectiu productiu, amb la diferència que els nostres productes són éssers vius i vivim d'un passat gloriós i d'uns antecessors que no ens mereixem.
1 comentari:
No et desanimis Sergi. Deixa'ls fer. En la lluita cada u ha de ser coherent i honest amb els seus principis i pensar que el que fem és sembrar i obrir camí perquè al darrera vingui més gent. A cada casa, a cada col·lectiu hi ha sempre aquesta "majoria silenciosa" que diu que significar-se no serveix per res però que al capdevall ho diuen perquè formen part d'una societat dòcil, submisa i mesella i els fa certa vergonya de reconèixer.La societat de tota la vida. El temps, però, posa a tothom al seu lloc. Fixa't en l'exemple de la independència del país, que amb el temps aquells immobilistes de sempre, els de no fer soroll, els de no molestar a ningú, els servils i dòcils, els del peix al cistell, els de la puta i la Ramoneta, ara tenen amnèsia i són els més independentistes, els que tenen més urgències, els que criden més,els més convençuts etc. Millor, més val tard que mai.Vaja com el Jordi Pujol que després de vendre el país durant 24 anys ara ha vist la llum i va per tot arreu donant lliçons del que cal fer...Benvinguts siguin, però santa paciència. Ànims i endavant
Publica un comentari a l'entrada