Un bon amic, que ara ja comença a ser un vell amic, fa uns anys ens va regalar una cançó als seus amics. No és que la fes ell, tot i que n'escriu, sinó que la va escoltar vés a saber on i potser per la melodia o potser per la lletra, se la féu seva i des d'aleshores l'acompanya.
Aquell dia no li vaig donar massa importància, estava entre moltes altres en un cd ple de cançons i la veritat, no em seduí especialment, tot i que m'agradà.
Fa poc però, trobant-nos de nou sense les presses de sempre, per allò de fer la castanyada, prengué la guitarra i la cantà amb el seu fill. Jo la recordava vagament, tot i que des d'aquells dies no l'havia tornat a sentir pràcticament i potser per records comuns o potser pel vi de després de dinar, quan començà de nou vàrem viatjar plegats.
Un silenci dolç s'instal·là a casa i escoltant aquelles veus càlides ens quedarem mirant sense veure, només escoltant, gaudint de la peça.
De nou revisquérem històries comunes, hores alegres passades a la casa que compartírem temps enrera amb d'altres o bé a la muntanya tot trescant, però també algunes de molt doloroses, potser les més, de pèrdues que marquen i deixen un buit per sempre, malgrat que el temps passi i d'altres persones es presentin.
Avui, per atzar, l'he tornat a sentir i potser després de llegir-ne un fragment més atentament, he pogut veure-hi quelcom i me l'he fet més meva i qui sap si també m'acompanyarà després d'aquella vetllada. Ara, jo hauré de recórrer a un reproductor de cd per escoltar-la.
Amb el seu permís, em permeto també regalar-vos-la, doncs potser a algú també l'acompanyarà.
És d'en Mikel Laboa i diu quelcom com:
" Si li hagués tallat les ales, haguera estat meu, no s'hauria escapat. Però així hauria deixat de ser ocell. I jo ... el què jo estimava era l'ocell. "
2 comentaris:
Hem d'estimar la llibertat i....
els seus riscos.
Una cançó preciosa i emotiva. Ha estat tota una descoberta. Gràcies, Sergi.
Publica un comentari a l'entrada