Tempus fugit!

Feia dies que m'ho ensumava. Feia dies que es veia a venir. Però tot i això, malgrat que en el fons en sóc conscient, sempre m'agafa desprevingut i amb aquell deix innocent.
No fa gaire, un vespre cap a quarts de deu, vaig mirar el cel i esgarrifat ... què dic esgarrifat? Indignat! Això mateix, indignat, em vaig adonar de que ja era fosc. A quarts de deu! Quina barra, si jo he reservat un estiu sencer i encara no s'ha acabat! I per si no fos prou, l'endemà a mitja tarda, com acostumo a fer sovint, surto a passejar i unes móres, simpàtiques elles, em saluden. Ben madures, sí senyor! Per recalcar-me que l'estiu ja s'ha acabat. No fos cas que m'il·lusionés, o senzillament no hi pensés. Ah, això sí, podrem fer melmelada, però una melmelada que sempre té aquell punt amarg del final de l'estiu. De l'acabament de les coses bones i que cada matí, mentre l'unti, em recordarà els dies passats. El què faria ara.
Avui però, cal ser valent. És el moment de dir adéu al què faré quan em llevi, al no portar rellotge i a tornar a llegir quan pugui, no quan vulgui.
I és que el què és bo, allò pel qual lluitem gairebé tot l'any, ja ha passat. Silent, sense fer-se notar, massa veloç pel meu gust, massa lent pels fabricants de caldos en brick. Aviat caldrà tornar a posar el despertador, a córrer al matí i, als vespres, l'ésser que al matí ha marxat més o menys sencer de casa, tornarà fet un nyap, arrossegant els peus i sent l'ombra d'ell mateix.
Ara ja només ens queden les acaballes, però que aprofitarem al màxim, ja sigui en forma de Festa Major o bé de darreres capbussades a la piscina.