Corrent pels Alps

Em trec el barret. Sorprès, impressionat, admirat... Aquest cap de setmana ha tingut lloc l'Ultra Trail del Montblanc, una de les curses més bèsties que hi ha de muntanya. Això sí, es pot triar entre diferents recorreguts segons les aptituds de cadascú. Un és de Courmayeur-Champex-Chamonix, d'uns 98 Km i 12.000 metres de desnivell acumulat. L'altra és tota la volta al Montblanc, 166 Km i 18.000 metres de desnivell. I encara n'hi ha un de tercer que no en recordo les distàncies. En el més llarg però, ha guanyat en Kilian Jornet, que ara córrer per Salomon Santiveri i està demostrant que és un fora de sèrie. Vaja, un crac.
Deixeu-me dir que fins fa poc molts corredors podien competir portant el mallot de Catalunya de manera oficial, no com a marca que passa ara. Es veu que un dia els espanyols - organismes esportius, governats per algun català ressentit - es van adonar que els catalans dominaven a gairebé a totes les curses de muntanya i per això, veient-se un medaller de casta - com dirien els locutors casposos - els van obligar, sí, obligar, històries de política entremig, a córrer per l'espanyola. Diuen ara, que no s'ha de barrejar política amb esport... almenys quan no els interessa, és clar. L'hoquei n'és un bon exemple. No tenen esportistes d'elit de certes disciplines ni els importa, però si els catalans dominen, fotem-los, els obliguem a participar per la roja, encara que no n'entenguin ni un borrall de l'esport ni els interessi i així matem dos ocells d'un tret. Tenim premis i demostrem qui mana.
Bé, deixant polèmiques a part, a més de corredors com en Kilian, professionals que s'hi dediquen, hi han participat molts, moltíssims, per no dir gairebé tots, esportistes amateurs. Gent que es prepara després de treballar, abans o entremig. Gent que després d'una setmana de feina, el cap de setmana se'n va a fer curses per puntuar i poder participar a l'Ultra Trail.
Segurament no els veurem al telenotícies, segurament mai en llegirem un titular, però ells, els esportistes anònims, es mereixen tot el respecte i admiració. En Kilian, no ho negarem, és un crac, un superdotat de la muntanya, la resta, els milers d'amateurs, són uns megacracs i per ells em trec el barret.