dilluns, 10 d’agost de 2009

Si arriba, dieu-me Muntanya Escarpada

Fa uns anys vaig viure a la Catalunya Nord. Treballava a la xarxa d'escoles La Bressola a Prada de Conflent. Són unes escoles d'immersió en català en un entorn hostil francòfon. Un projecte il·lusionador que pretén recuperar la llengua catalana com a llengua d'ús habitual en una zona molt malmesa i maltractada per un estat obsessionat en la uniformització, però de manera fina. Per entendre'ns, mentre l'estat espanyol mata les mosques a canonades, el francès les agafa d'una en una i els talla les ales amb bisturí. Això sí, en clíniques antisèptiques, diürètiques i magnètiques. Pura finor i efectivitat.
Ara, veient com estan els germans del nord i després de passejar-me pel sud, em pregunto si no caldria començar a prendre mides. L'aprenent espanyol comença a sortir-se'n. S'està graduant. Si bé ens pot sembla exagerat, aviat ens trobarem igual. Poc a poc el català va desapareixent dels usos socials. A l'escola, a les aules encara es parla català, als patis cada cop menys. A les televisions escassament i les que únicament ho feien en català, per aquell complexe nostre, ara comencen a fer anuncis i programes bilingües. Fa modern, cosmopolita. Per a mi són faves comptades. Si tenim posem 30 canals amb la TDT, 25 són en castellà. I si els 5 en català també introdueixen el castellà, feu números. Quina és la presència del català, qui en surt reforçat amb aquesta normalització de la televisió? També podem parlar de l'etiquetatge, o no cal? I les revistes o els diaris o els mòbils o ...? Voltem pel país.
Poc a poc es va normalitzant el sentiment de que ja ho tenim tot aconseguit i que no cal fer res. Al contrari, defensar la llengua sembla fora de lloc. Una quimera de quatre radicals. Però no ens enganyem. Una llengua és un ésser viu, tant que pot desaparèixer. I la nostra està malalta. Cada conversa on canviem d'idioma, cada producte etiquetat en castellà, portuguès o anglès que comprem, cada Tele 5 del manifiesto que mirem, va furgant en una llengua que es dessagna, en un país que vigila prou les formes com per deixar d'ésser per poder ser als ulls dels altres. Tenim l'exemple a tocar. Faríem bé d'estimar-nos més per no acabar en reserves. Per no ser els futurs indis catalans.

Si voleu saber-ne més o fer quelcom podeu visitar les pàgines de la CAL, Veu Pròpia o la Plataforma per la Llengua.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo crec que hi ha un punt clau que s'hauria d'atacar ja. És la programació de l'espai televisiu català pensada per als preadolescents, adolescents i joves. Hi ha empreses catalanes que es dediquen a vendre idees per a nous programes televisius; doncs bé, potser des del govern de la Generalitat haurien de sortir encàrregs per a aquestes empreses i també per a les universitats que formen els futurs professionals implicats. És veritat que el govern no ho pot fer tot o , fins i tot, no ho ha de fer tot, però si subvenciona per què no fer més pressió sobre la consciència nacional? Bé, no sé quins camins però sé que aquest és un punt clau.