dimecres, 12 d’agost de 2009

Somio perquè estic despert

Sóc dels que els agrada somiar. Capbussar-me dins un món de fantasia i sentir, sí, és una cosa física, com les gotes del meu somni m'acaronen el cos. Moltes venen a partir de vivències, d'altres s'activen gràcies a un detall. Vaig a la muntanya i esdevinc un maqui, pujo a un patinet a la platja i ja estic a punt per a creuar els set mars, agafo un avió i començo la volta al món. No hi puc fer més i el més gros, o potser el millor, és que ho faig amb els ulls oberts. Encara tinc aquell rau-rau de nen de sentir-me capaç de tot, de poder fer-ho tot, malgrat que ja començo a saber que hi ha cosetes que mai faré. Però vull somiar, vull imaginar. Sempre he cregut que és el què ens quedarà, el que queda al final, una pila de records i il·lusions que anirem revivint i repassant, algunes de certes, d'altres d'ampliades, però que ens permetran omplir hores de tedi alegrement i fer com el gos que es llepa la ferida. Passada a passada, tros a tros, recreant-te, gaudint d'allò somniat, gaudint d'allò viscut.