La família del Nord

Tinc família a la Catalunya Nord. No són ni pares, ni germans, ni cosins. Són quelcom més. Quan fa uns anys hi vaig anar a viure no en sabia res. Arribava il·lusionat per a fer una nova feina, deixant enrera amics i familiars. L'inici, com tots, va ser ple d'energia i il·lusió, adaptant-me a una nova feina i a un entorn meravellós. Les hores s'omplien de feina, bé, de passió, perquè treballar a la Bressola és això, passió.
Hora rera hora estàvem a l'escola, pensàvem en l'escola i planificàvem per l'escola. Necessitàvem ordinadors? Contactàvem amb una empresa de Tarragona que se'ls treia i els anàvem a buscar. Necessitàvem taules i una escola d'Olot se les treia i ens les donava? Doncs el dia de festa a buscar-les. I així anàvem construint un somni, un futur.
Em sentia implicat en el projecte, part d'aquest. Prou implicat com per no tenir temps per a voltar, prou com per oblidar-me'n d'aprendre el francès, que malgrat les meves il·lusions inicials, és necessari no imprescindible per viure i treballar a la Catalunya Nord. I amb tota aquesta feinada, amb tot aquest temps ocupat, era difícil sortir a conèixer gent, però alhora anaves coneixent als companys de feina. Gent del nord i del sud, perquè la Bressola també és això, un punt de trobada de gent de diferents parts del país. Puigcerdà, Prada, Illa de Tet, Barcelona, Perpinyà, Vilafranca, Castellar, Castelldefels... una mescla catalana.
Persones que havien anat a treballar a la Bressola per motius variats. Formàvem un equip, un grup. Hores i hores de treball colze a colze, hores i hores de xerrades i reflexions sobre l'aprenentatge, el país, els amics. A la llarga, després de tan contacte, després de tantes hores plegats, amb les mateixes inquietuds, les mateixes pors, acaba naixent quelcom, acaba precipitant un sentiment. S'estableixen uns vincles difícils d'explicar, fàcils de veure. Neix la família del nord. Aquells que t'ajuden en cas de necessitat, que ajudes en cas de demanda. Els que t'ententen, els que et donen aquell copet a l'espatlla quan més ho necessites.
La soledat inicial, aquelles hores d'enyor dels amics d'infància o la família llunyana, es va omplint amb l'estima i comprensió dels companys del nord, dels amics del nord.
Anys després els camins s'han separat. Anys després alguns encara segueixen a la Bressola, d'altres estem al sud - com en dèiem dels Pirineus avall - però malgrat el temps, malgrat la distància, com la família, encara hi són, encara hi som. Aquell vincle que ens unia, aquell fil que ens lligava, encara hi és, encara ens uneix. Un vincle ferm. El regal d'aquells anys.