No sóc gaire afí a mitificar les persones. Menys a fer-ne un seguiment crèdul si estan adscrits a un mitjà de difusió, doncs poc me'n refio. Què hi farem, sóc incrèdul de mena. A vegades però, es dóna el cas, i amb Sergi Vicente m'ha passat, que hi ha personatges que te'ls creus, que veus que semblen sincers. Es creuen la professió, diuen allò que veuen, pensen i creuen i sembla que no són fàcils de manipular. En resum, sembla que diuen la veritat sense passar per cap filtre, excepte el seu com tothom, però que en ells és un filtre de malla ample on res s'obtura.
M'ho va semblat en el cas dels Uigurs i fa més temps com a enviat als JJOO de Pequín. Allà, crònica a crònica, relat a relat, vaig anar veient com donava veu al què molta gent pensava a través de cròniques d'actualitat, sense limitar-se a estadístiques esportives o dades viquipèdia. Només narrant el què veia, donant veu als silenciats.
Als JJOO el COI va destacar molt els aspectes organitzatius de la Xina, va cantar-ne les excel·lències i mirà cap un altre costat com tots els estats, vés a saber per quins tractes fets, davant el tracte dispensat pel govern xinès als ciutadans descontents, a l'ocupació del Tibet o a altres queixes que sorgiren. És clar, els JJOO són un espectacle i com a tal, només tenen la finalitat de generar ingressos i contractes, divertir a la gent i exhibir una realitat a mida del qui els organitza, l'aparador del tot va bé, del país ideal.
Així doncs, Samaranch, Tian'anmen, Tibet, Uigurs ... són mots que no compten pel COI ni pels estats. Només es mouen per interessos econòmics. Perquè vivim en un món on res és el què sembla i tot està relacionat. Per això m'agraden les seves cròniques, perquè veig la mosca que es revolta contra l'aranya, malgrat que d'entrada sembla tenir-ho tot en contra, malgrat anar contracorrent mediàtica. Mentre a totes les cadenes parlaven de l'èxit organitzatiu, exhibint un medaller fabulós - segueixo pensant que Espanya seria bastant mediocre sense les medalles dels esportistes dels Països Catalans - el reporter a més a més parlava de drets humans, de la Xina d'estadis enfora, sense ser complaent amb els seus amfitrions i explicant el què hi veia.
Encara que els JJOO no els vaig seguir, que la Xina m'importa ben poc i el COI em provoca repulsió, crec que d'ells n'hem de treure lliçons. Veure el joc que hi ha. Els Estats es defensen entre ells, fent-se una justícia a mida que les institucions els pinten de colors. Per tant, si ens en volem sortir com a País, ho haurem de fer sols, sense comptar amb la tant anomenada comunitat internacional. Haurem de fer-nos estat, car una mà renta a l'altra i nosaltres, avui, només som el sabó. Prenem-ne nota doncs i tinguem clar que estem sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada