dimecres, 12 d’agost de 2009

La festa d'IKEA

Tremolo. Sento aquest mot i els pèls del clatell se m'ericen. Sembla un raspall de filferros. Mira que en tenen de coses bones els suecs. I és que a més a més són bons, excepte els que portaven aquelles banyes i van anar a Amèrica, i sinó que els ho preguntin als seus veïns. Bons i ben educats, sí senyor. I tot i les virtuts que podrien escampar, s'entesten a regalar-nos IKEES. Vinga obrir botiguetes. Vinga escampar els conflictes familiars, perquè també parlem d'això. Quan a casa sents, hem d'anar a comprar cortines, la tassa del vàter balla, tremola xiquet. No n'hi ha prou en anar a la botiga del costat, no, cal anar a Badalona. Al rovell de l'ou, a la cruïlla de carreteres. A l'IKEA.
-És que tenen de tot, et diran. Però en el contracte no et diran que entraràs a la dimensió desconeguda. Saps per on s'entra, està ben senyalitzat, però un cop passes la porta, pobre mortal, ja no hi ha manera de sortir-ne. Les marques desapareixen de cop i volta mentre un passadís et va menant entre decorats i ziga-zagues per habitacions, banys, cuines... tant, que al cap de deu passes ja no reconeixes per on has entrat i pitjor encara, per on sortir. Fàcil et diuen, segueixi el camí fins al final, allà a caixes. I és això, està pensat de tal manera que no et deixis ni un racó per veure, ni un prestatge per tocar. Encara que només vulguis la tassa del vàter blava que està a l'entrada, encara que se te'n foti el parament de la llar, ho trepitjaràs tot, no podràs fer un atall directe, no, a voltar que les soles no les paguen ells.
I de gent tanta com en vulguis. Ja de petit em parlaven de la superpoblació mundial i només a l'IKEA, anys després, n'he pres consciència. Quanta gent que sobrem... Sobretot aquell del davant que sua a litres, put que espanta i a més et barra el pas contínuament. Deixi'm passar senyor!
Per acabar, un cop has esquivat tota la gentada, ja a caixa, si has triat quelcom d'embalum, busca-ho entre prestatgeries Mecano codificades per vés a saber quin geni i quan ja ho tens, a portar-ho al cotxe i fer-li entrar. Que tinc un utilitari, campions!
Per acabar la traca final arriba a casa, quan obrim les caixes. Festa grossa, és l'escàndol. Vinga confeti i serpentines. Bosses, bossetes, sacs i saquets. Papers i paperets, instruccions estil facis la seva bomba nuclear a casa amb eines incloses i enmig, l'objecte comprat. Sort que t'ho diuen, perquè sinó no sabries que aquells escuradents sense envernissar serà l'armari renaixentista estil Victorià i que aquell tros de ferro rebregat de 5 cm és una clau Allen especial, única i bàsica per a un muntatge de tres hores de durada. No la perdessis, si us plau, que sinó no hi ha manera de muntar-ho.
Res, que cal estalviar? Doncs posem un parell de trossos de roba a les finestres i un bany turc que fa modern.
De debò, a mi, a l'IKEA, si em perdo que no m'hi busquin.
Per cert, me'n descuidava, també és una de les grans empreses que respecte el país, sobretot la llengua. Visca el català.

2 comentaris:

Lali ha dit...

Hola amor!
Haurem d'anar a l'IKEA perquè a la botiga del costat les cortines que tenen no són tan maques. Tranquil...anirem a la de l'Hospitalet!
T'estimo;)

INPAIC ha dit...

Jo l'última vegada que vaig entrar a l'Ikea va ser en cotxe (com no podia ser d'altra manera) i deu fer uns 7 o 8 anys. Hi havia tants cotxes i tanta gent que, sense baixar-ne, vaig donar la volta en rodó al mig del pàrquing i vaig tornar a sortir sense parar, amb la conseqüent discussió familiar. Tornar a estar al carrer, però, va ser una inexplicable sensació de llibertat que compensava qualsevol enrabiada de la parella...i aquella mala llet acumulada, aquell cor accelerat a punt d'esclatar-me i la pressió a 18 de mínima va tornar-me a la normalitat. Anar a l'Ikea haurien de prohibir-ho els metges a tots aquells que tenen taquicàrdies, la presió alta, la facilitat d'emprenyar-se amb qualsevol ésser viu, claustrofòbies o qualsevol altra fòbia.