Pic de Bastiments ( 2.881 m. )

 
Avui hem quedat amb el Marc per anar a esquiar. Ens hem trobat a Sant Quirze de Besora i hem anat cap a Vallter.
Primer teníem pensat anar a fer el Costabona, però ja a la pista que puja al coll, hem vist que no hi havia massa neu. Per tant, per assegurar el tret, hem acabat de pujar a les pistes de Vallter 2000. El Gra de Fajol semblava un bon objectiu.
Hem sortit de peu de pistes amb un dia ventat i força núvols que corrien sobre els nostres caps. La neu estava un xic glaçada, però pujant per pista hem anat prou bé. Al capdamunt, ja hem vist que el Gra de Fajol no el podríem fer. La cara nord estava totalment pelada, segurament del vent. Per tant, hem anat cap al Bastiments, que s'hi veia prou neu.
Mentre anàvem discutint on anàvem, hem vist un home que queia a les pistes, a tocar nostre. Se'l veia, en aixecar-se, un xic desorientat. L'hem anat a veure, com els seus fills, i per sort no ha estat res. Unes rascades a la cara, on sortia força sang, però que en donar-li compreses amb alcohol per rentar-se, hem vist que no era gaire res. Així doncs, hem enfilat cap al coll de la Marrana.

El dia s'anava tapant i destapant, tot a ritme de vals, però semblava que aguantaria. Ara bé, en arribar al coll de la Marrana, la boira ens ha embolcallat i només de tant en tant vèiem la pala del Bastiments.
És cert que alguna ventada forta s'enduia la boira i els núvols i per això hem decidit pujar. La pala és força dreta. La neu, aquí dalt és més gelada i les traces, que deixen els esquiadors, eren invisibles, ja que aquestes són seguides també pels que caminen amb grampons i raquetes. Per tant, entre traces i obrint-ne, hem anat pujant, esbufegant i amb el vent en contra. Un vent que ens desequilibrava algun tros.
En arribar a dalt, s'ha aclarit un xic però només començar a baixar, ja s'ha tancat fins al cotxe i a més ha nevat una mica. Neu granulada.
La baixada del cim no ha estat gaire espectacular. Neu crosta i amb la boira la impossibilitat de veure el relleu. Per tant, baixant amb compte i de tant en tant, en trobar de sobte un bot o un clot, tentinejant i intentant aguantar l'equilibri per no caure.
Hem baixat per on hem pujat, si més no fins al coll de la Marrana. Allà, per no perdre alçada i haver de remar en baixar, hem anat flanquejant el Gra de Fajol, tant que al final en comptes d'arribar on volíem hem acabat baixant fins al refugi, acompanyats d'un sagal de Barcelona, ben trempat, que a dalt s'havia ben desorientat.

Sóc fan d'Infantil

Sóc fan d'Infantil i sóc mestre de Primària. M'agrada i gaudeixo molt de l'etapa educativa de Primària i difícilment em canviaria de franja d'edat, però sóc fan d'Infantil, dels mestres d'Infantil. Podria ser perquè durant alguns anys hi vaig treballar o potser perquè a casa la meva parella és d'Infantil, no ho sé.
Molta gent no els valora, molta gent es pensa que són uns mestres de segona, amb poques destreses i pocs coneixements, només capaços de donar afecte i poc més, però un servidor, que és mestre i coneix molts professionals d'Infantil, és un fan acèrrim d'Infantil i per molts motius. Tenen aquestes destreses i moltes més.
Alguns es pensen que perquè aquesta etapa educativa no és obligatòria, és menys important però segurament, aquesta etapa és de les més importants dels infants. És l'etapa en que defineixen la seva personalitat. És cert que no només a l'escola es defineixen, però aquesta ajuda molt. A més, a banda d'això, el que m'agrada de l'etapa d'Infantil, a part de moltes coses, és la valentia dels seus mestres, la seva força i les ganes de viure l'educació.
A qualsevol escola, i segur que tots en tenim exemples, els canvis, vénen d'Infantil. Allà proven coses, s'arrisquen i hi dediquen hores i esforços si creuen que quelcom pot ajudar a millorar la seva tasca. Mai estan tancats, en general, a fer qualsevol esforç per millorar el que fan i a més, i això és una novetat, si s'equivoquen, a sobre de reconèixer-ho, rectifiquen, no abaixen els braços i busquen altres camins. Tenen una mentalitat oberta i receptiva. 
Si voleu saber com és una escola, mireu infantil. És l'essència de l'escola, és la seva base. Segons com es cuidi aquesta etapa, sabreu com es cuida l'escola.
Hi ha qui es pensa que perquè els nens no escriuen, no fan exàmens o juguen molt, no fan res i és al revés. Molts mestres d'Infantil tenen  una visió global del nen i no sent conformistes amb allò que han vist o viscut ells mateixos, seria molt fàcil caure en l'ensenyament tradicional, busquen noves maneres de treballar, maneres més respectuoses, més efectives i s'arrisquen. Aposten per allò creuen que serà més efectiu.
L'altre dia vaig anar a la FUB amb el meu fill petit. Hi ha un espai, LAB 0-6, on hi ha diferents propostes on el nen pot descobrir, aprendre i investigar. No és l'únic lloc on ho fan, conec algunes escoles que també investiguen. D'entrada pot semblar poca cosa, poc interessant, però els que estem en aquest món, veiem que darrera d'aquestes activitats, hi ha una manera d'entendre l'infant, d'entendre l'aprenentatge. L'infant com a ésser actiu, protagonista. Capaç d'aprendre descobrint, investigant. En definitiva respectant-lo. És allò tan vell però que alguns obliden que l'infant no és un receptacle que cal omplir, on cal avocar coneixements sinó un ésser participatiu del seu aprenentatge i això, en moltes escoles i sobretot a Primària, s'ha perdut. S'ha oblidat i enlloc es tenen en compte els seus interessos, les seves necessitats, els seus sabers, el seu estat d'ànim i això tan important, a Infantil, encara no s'ha perdut i a certes Universitats s'ensenya.
A moltes escoles l'etapa de Primària s'emmiralla malauradament amb l'Institut que té de referència i potser hauria de ser al revés, totes les etapes educatives s'haurien d'emmirallar, d'inspirar amb Infantil, el veritable motor de l'educació i sinó, mireu Infantil, allà és on es cou, de veritat, l'educació.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

Avui hem quedat amb el Martí, a qui he passat a recollir a Gréixer, per anar a fer esquí de muntanya. A Puigcerdà ens hem trobat amb el David i la Sílvia i tots plegats, ja amb un cotxe, hem deixat l'altre a l'estació de Puigcerdà, hem anat cap a Porta. Hem pujat cap al coll de Porta Pimorent i passat aquest, hem anat direcció el Pas de la Casa, però a pocs quilòmetres ens hem aturat. Hi ha un espai per aparcar, just després de la bifurcació de carretera ( 1.900 m. ).
Només baixar del cotxe ja ens hem calçat els esquís i hem enfilat, pel llom, cap al cim. És un cim molt clar, molt fresat i obert. La pujada discorre entre el Pic de la Mina, a una banda i el Pas de la Casa a l'altra.
La neu estava molt bé. No feia vent i encara que el sol només es veia de tant en tant, no feia fred.
Un cop al coll, gairebé a dalt de tot, ens hem tret els esquís i el darrer tram, la cresta, una cresta fàcil i amb algun tram un xic dret, l'hem fet caminant.
La baixada, en comptes de fer-la per on hem pujat, l'hem fet per una pala lateral que al darrer tram, s'estreny un xic, però amb la neu que hi havia, una neu boníssima i abundosa, ha estat un plaer.
De tornada, quan he deixat al Martí a Gréixer, he dinat allà, on hi eren molts de la colla.
Avui ha estat molt bé, una molt bona esquiada i una bona estona amb els amics. Genial!

Tornant d'una estada amb el Cau

Avui hem anat a buscar al Berenguer a Vilanova on hi ha passat un parell de nits amb el Cau. Era el primer cop que hi anava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat. Ha estat com tancar el cercle. Els meus pares, si bé no varen fer mai de monitors, sí que sempre col·laboraren en tot allò que podien i varen estar durant un temps a la junta de l'Esplai.
Fa anys, de nen, jo anava de colònies a Castellar. Cada estiu, sobretot, marxàvem uns dies amb els monitors a una casa de colònies. Primer a Castellcir, més endavant a Monistrol. Al cap d'uns anys, quan anava a l'Institut i més endavant a la Universitat, vaig començar a fer de monitor. Primer a l'Esplai, més endavant al Centre Excursionista. Primer anàvem de colònies, més endavant fèiem rutes i campaments.
L'esplai, el cau, el centre excursionista, és igual, totes aquestes entitats que treballen amb nens, treballen valors i de la mateixa manera que ajuden a créixer als nens, juntament amb les famílies i l'escola entre d'altres, també ajuden a créixer als monitors. Van creixent alhora o si més no això em va passar a mi.
D'aquells anys en guardo molt bon record. D'una banda dels monitors que vaig tenir i que malgrat els anys que han passat, encara sento un gran respecte per ells i quan els veig o en sé res d'ells, me n'alegro i em fa feliç. Molt feliç. Els agraeixo les hores dedicades de manera altruista a uns marrecs. La paciència. Les bromes. Els jocs. Però sobretot, les converses que tinguérem plegats. Converses de tu a tu. Ens tractaven com a companys, com a amics i sobretot, ens respectaven. Vam créixer plegats.
Estic segur que qualsevol d'aquestes associacions contribueix a fer un món millor, un món més just i solidari i el pas per aquestes associacions, fa créixer als que hi són. Per això hi vaig entrar, per això m'agrada que el meu fill hi vagi. A mi, em va fer créixer. De petit em va fer feliç, de gran, a més de fer-me madurar, em va fer esdevenir més responsable, perquè sense cap tipus de recel, es confiava en la meva responsabilitat, en la meva capacitat per menar un grup d'infants i hi vaig aprendre molt. A cada sortida, a cada ruta o les colònies hi havia algun aprenentatge. Des de la resposta d'aquell nen, fins a l'actitud de l'altre o la reacció del monitor i sempre, encara que sembli estrany, sempre se'n treia quelcom de positiu. Per construir i això és el que donava i dóna valor a aquestes entitats. La força dels seus membres. La potència dels valors, uns valors universals!     

Per Setmana Santa, tornen els dels pantalons ajustats

Fira matemàtica a Manresa

Costa d'entendre que a un recinte com al Saló de l'Ensenyament, on hi ha l'oferta educativa que pretén ser la llavor que millori aquest país, hi tingui cabuda l'estand de l'exèrcit. Argumenten que ells també ofereixen estudis. Uns aprenentatges reglats que podrien aplicar-se també a la vida civil. Segurament tenen raó. Segurament formen mecànics o radio-operadors, ara bé, l'entorn en que es desenvolupen aquests estudis, un entorn hostil a la sapiència, d'obediència cega i acatament extrem fins al punt d'eliminar els interessos personals o la curiositat innata de les persones, així com la capacitat d'elecció, fan que aquests estudis s'oposin frontalment a tot allò que s'espera del coneixement. Allò que s'espera aconseguir amb el saber i no és res més que la capacitat crítica. La capacitat de raonar i argumentar. De confrontar idees i proposar solucions. Vaja, de fet qualsevol aprenentatge pretén que les persones pensin i prenguin decisions segons allò que han après i qüestionin la veritat acceptada, mentre que a l'exèrcit, on són capaços de barrabassades com tenir sota vigilància objectes, no és el millor lloc per donar cabuda a l'obertura a la ment, ans al contrari, allà predomina una jerarquia fèrria. El de dalt sempre té la raó per sobre del de sota, mentre que l'obediència està per sobre de tot coneixement.
És cert que a tots els Estats els interessa tenir peons, gent poc formada i menys culte, capaç de sacrificar-se per uns interessos aliens, ja siguin econòmics o bé polítics i per això, el que els interessa és donar-se a conèixer arreu i vendre el producte. Per això van a Barcelona, aprofitant el prestigi de l'entorn, per fer creure, en aquest cas, que tenen a veure amb centres de coneixement. Maquillant la seva funció, per netejar la seva imatge. Cal recordar que la manca d'efectius un cop es va eliminar la mili obligatòria, va fer que el nivell d'exigència intel·lectual per accedir a l'exèrcit baixés fins a límits discutibles. 
D'altra banda, s'han de fer presents. Visibles. Per això aquesta Setmana Santa volien desfilar a L'Hospitalet el paradigma de l'exèrcit: els legionaris.  Ara bé, sembla que no podran passejar-se ni per aquí ni per Palafolls. És una sort que no es permeti aquesta bajanada malgrat el sindicat - mafiós- ultrafeixista Manos Limpias. Aquesta oda a la ignorància no es representarà.
A l'alcaldessa de Barcelona li van caure garrotades per totes bandes des de la caverna per defensar allò que representa i ara, per fi, els socialistes catalans també ho fan.
S'entén, ara que ja fa anys la mili obligatòria no hi és, que hagin de buscar estratègies per sobreviure, però també s'entén que les coses es diguin pel seu nom i fer de soldat no té res a veure amb el que ens volen vendre, ni els anuncis que ens ensenyen. Ser soldat, és una altra cosa ben diferent. 

El reciclatge va de capa caiguda a Calders

Llegeixo amb sorpresa i tristesa que Calders, un poble que fins fa uns anys anava fent els deures en tema de reciclatge, estant gairebé a la mitjana de Catalunya, enguany estem molt per sota. Sembla que des del 2010, aquest percentatge ha anat baixant en picat.
De motius, crec que força i crec que s'han d'anar valorant per poder fer una feina eficient.
Per exemple a l'hora de distribuir els contenidors. Reciclar és feixuc per a molts i si a sobre no els ho posem fàcil, no ho faran. Sembla que des de fa uns anys, la distribució és força aleatòria i sense un criteri clar. És cert que a les entrades i sortides del poble hi ha  la major part de contenidors agrupats, però disseminats arreu, trobem punts de recollida on manca un o altre contenidor i dels bàsics -vidre, paper o cartró- i això complica el reciclatge.
D'altra banda, el fet d'eliminar certs contenidors bàsics, el d'envasos al centre cívic per exemple, està clar que no afavoreix al reciclatge. Allà a la plaça es produeixen, puntualment però sovint, molts tipus d'actes i el fet de no disposar del contenidor d'envasos, del que es produeixen més deixalles, no ajuda a reciclar i més tenint a tocar el de rebuig. No hi ha un motiu clar del canvi produït, qui sap si és perquè a algú li molestava tenir-lo a tocar, però dóna la sensació, al eliminar-lo alegrement, que no és important. A més a més, si mirem la distribució de contenidors, sembla que al llarg dels anys s'han anat distribuint a la carta, sense tenir en compte els veritables interessos i necessitats del poble.
Un altre aspecte important, bàsic per aconseguir un bon índex de reciclatge, són les campanyes de conscienciació. De fet fa anys que no en recordo cap. Fa temps n'hi va haver una en que et donaven un compostador, una altra uns adhesius per limitar la publicitat a les bústies, bosses per reciclar, un sac de matèria orgànica o una flor, però potser ara fa molt que no se'n fa cap i l'èxit no el tenim ni de bon tros assegurat i per tant, ens agradi o no, cal posar el caramel.
Un altre aspecte que m'arrisco a dir que no es fa o sembla que no es fa, tot i que els camions porten xips per saber què es recull i on, és un seguiment exhaustiu del que es recull i on, per tal de poder valorar la utilitat o no d'aquell contenidor. Per tant, si no ens creiem de debò que cal reciclar, que tots formem part d'una cadena i que si una baula grinyola tots en sortirem perjudicats, difícilment aconseguirem l'èxit.
Ara hi ha la proposta de recollida selectiva a sobre la taula. És atractiva i a sobre és la més eficient, però per sobre de tot, a la llarga, serà la més beneficiosa pel poble econòmicament i per tant, si no ho fem per estima a l'entorn, ho farem per estima a la butxaca.
El que s'aboca al contenidor té un preu. Està penalitzat i depèn dels quilograms. La fracció que es recull triada té un altre preu. Fixe i per tant, no depèn de la quantitat. Està bonificada.
Si no és per tots, potser es farà per un. 

La revista amb l'article

Fa uns mesos ho vaig anunciar i avui, en arribar a casa, he trobat el sobre amb un parell d'exemplars de la revista "Perspectiva escolar" i a dins l'article que els vaig enviar i que varen acceptar de publicar.
De nou m'he sentit feliç i de nou, m'agradaria animar a tots aquells mestres que treballen amb passió, que deixin negre sobre blanc allò que fan. És cert que no estem massa acostumats a fer-ho, a vegades ens sembla que no és prou interessant, però és important que tot allò que es fa a l'escola no es quedi només allà, per d'aquesta manera, entre tots, anar creixent i enriquint-nos els uns amb els altres i si és o no interessant, ja ho decidiran aquells que ho llegeixin.
D'altra banda, a més de deixar per escrit una feina, m'agrada pensar que també amb ella deixes constància d'un grup d'infants i els fas visibles i, perquè no, fas una instantània del moment i l'immortalitzes.

7 anys, que no són pocs....

Just ahir. Ara fa set anys. Vàrem arribar a l'hospital a quarts de set del matí. A la rotonda de Calders, només sortir de casa amb aquella cara de son i de neguit de pares novells, uns policies ens varen aturar. On aneu? Suposo que la meva cara fou tot un poema. Tenim pressa, pensava. El vaig mirar suplicant i assenyalant a la Lali, li vaig dir, a l'hospital. Anem de part. El policia, gairebé sense deixar-me acabar, passi, passi, que vagi bé. Vagi amb compte i adéu siau.
En arribar a l'hospital ens portaren a una habitació amb un llit i un bany amb banyera. Vagin fent, ens digueren i ens deixaren allà. Començava la feina de la Lali. Amunt i avall. Concentrada i jo sempre al mig fent nosa, sense saber massa què fer, si seure i esperar, però potser em guanyaria una mala mirada per insolidari o bé acompanyar i fer el que em demanés, però m'arriscava a estar sempre al mig, fent nosa. Al final, una mica de cada, fent nosa i insolidari. Algun cop però, quan podia, intercalava algun massatge per ajudar, però el pare novell, per més que vol ajudar i s'ha preparat, li costa sortir-se'n i les hores anaven caient a poc a poc. Una rere l'altre i amb elles, les hores dels àpats. Aquí sí que ho tenia clar. Si ella no menjava, jo tampoc. A més, qui s'atreviria a marxar arriscant-se a perdre's el moment?

I les hores anaven caient a poc a poc. Una rere l'altre i el matí va donar pas al migdia i aquest a la tarda i la tarda, al vespre i més tard, la nit. I amb el canvi d'hores arribava el canvi de torns de l'hospital i unes llevadores, donaven pas a unes altres i les altres a unes, fins que passada la mitja nit, enmig d'una sala plena de gom a gom, ningú volia perdre's el part d'aquella mare novella que portava tot un dia de part, el Berenguer va treure el cap. Però hi ha moments per a tot i a aquelles hores, després de tantes hores, massa gent era massa i en un instant de lucidesa, vàrem desallotjar la cambra i el Berenguer va arribar.
La primera sensació, un salt del cor i la sorpresa de veure que el seu plor es mitigava en sentir la meva veu i com instants després de néixer, deixat sobre la panxa de la seva mare, movent-se a cops de cap, talment com una eruga de dibuixos animats, avançava fins a aferrar-se al pit i el succionava tranquil.
D'això en fa set anys. Diuen, et diuen, que els anys passen ràpid i un pensa que no. Que és un tòpic, però mirant el fill que es fa gran, mirant com els anys van caient un rere l'altre, et sembla que potser sí que és veritat i que de tòpic no en té res, els anys corren. Ara bé, de la mateixa manera que creix el fill, creix la felicitat i cada dia que passa, estàs agraït per poder gaudir del fill i la felicitat que sents creix. De tant en tant el mires des de la distància i recordes aquell instant i se t'infla el pit i l'emoció t'embarga i n'ets conscient de com n'ets de ric i de la sort que tens. 

La cantata de la Petita puça...

Fa temps, al meu fill gran, li varen regalar un cd d'un grup de música. No recordo si va ser la seva padrina o bé algú altre, però el fet és que aquest cd, que d'entrada no m'agradava massa, a base d'anar-lo escoltant, m'ha anat entrant i més des que un dia, quan el posàrem per enèsima vegada al cotxe, em demanà una cançó en concret i em confessà que aquella li agradava molt. Bé, que potser era de les cançons que més li agradaven.
Per tant, a partir d'aquell dia m'hi vaig fixar més i el fet d'anar-la sentint, acompanyat de saber que era una cançó que li agradava molt, va fer que a mi també m'agradés molt. Moltíssim.
Fa uns mesos, ens varen dir que els nens de l'escola participarien a una cantata i la sorpresa fou que aquesta versava sobre el personatge que sortia a la cançó que més li agradava.
Dimarts vàrem anar a la cantata. Com tots aquests espectacles infantils, on els nens canten, la qualitat d'aquest queda en segon terme i la presència del fill fa que aquest sigui interessantíssim. No deixo de banda que si m'ho hagués mirat com un espectador aliè m'hagués avorrit un xic. Ho reconec. L'obra estava mancada de ritme, sobretot perquè la narradora, per mi i això és totalment subjectiu, no acabava de llegir bé els tempos i allargava allà on no calia, però a banda d'això, veure com gaudia el fill cantant i seguint l'obra em va agradar. Agradar i emocionar. Perquè semblava una obra feta a mida, sobretot perquè la cançó que lligava l'obra era la seva cançó.

Mura - Montcau - Mura

Els Emprius

Fa dies que el rondo. Fa dies que vaig fent anar el magí per tal de trobar una volta circular. Reconec que no és cap repte complicat. De fet, conec gent que només que li demani, ja m'ho diria, però si bé podria fer-ho, em trauria l'encant d'anar-me fent la ruta a mida.
A més, darrerament m'he afeccionat a seguir camins i corriols. A descobrir itineraris. De fet el plantejament és senzill. Porto un rellotge que em marca les distàncies i per tant, em marco un limit, un topall de descoberta i si abans de tants quilòmetres no he trobat res, el camí s'embolica o m'allunyo de l'objectiu, mitja volta i un altre dia ja farem. També és cert que normalment i toco ferro perquè la cosa no s'espatlli, si he passat per un camí, encara que sigui d'anada, a la tornada el reconec i això em dóna prou seguretat per anar provant.
La Mola és una muntanya molt punyetera. Pot semblar-te que segueixes un camí i de cop et trobes enmig d'una codina on et pots despistar. A més a més, de tant en tant hi ha tallats que no s'intueixen fins que hi ets, per tant cal anar amb compte i no descartar mai tornar enrere.
Avui he pujat fins a Sanllehí. És un mas que hi ha a sobre de Mura perquè sabia que a tocar sortia un corriol que s'enfilava al Montcau per darrere. El problema ha estat que allà on començava, hi ha una bifurcació i per tant n'he seguit un per instint. De fet he arribat al Montcau, però no per on m'esperava. He anat corrent entre el cim i els Emprius, fins arribar al Coll d'Eres. És un camí preciós, clar, agradable, fàcil, però no és el que buscava. De totes maneres ja tinc un itinerari circular. La tornada l'he fet per on vaig normalment, pel Llobet.
Ara només em cal afinar un parell de trams i cercar la pujada directe. Els dos trams són, un que va des del coll d'Estenalles fins a la Falconera, encara no l'he fet però el tinc ullat i l'altre uns metres que he fet per carretera des de Sanllehí al trencall, però tot es farà.
El proper dia, a la bifurcació passat Sanllehí, agafaré l'altre camí.

Tosa d'Alp (2.536 m. )

Després de mesos de sequera, ja fos perquè no hi havia neu, ja fos perquè els astres no es conjuraven per poder fer una escapada a esquiar, avui hem anat a esquiar amb la Montse. I en feia de dies que no anàvem plegats. De fet, un parell d'anys. Entre pitos i flautes, el temps ha anat passant, però avui, hem pogut esquiar.
Hem quedat d'hora. Les previsions meteorològiques no eren pas gaire dolentes i per tant, hem decidit anar cap a Porta, però només entrar a la vall, ja nevava i els rètols lluminosos indicaven que calia posar cadenes. Per tant, preveient que segurament l'esquiada no seria massa bona, hem fet mitja volta i hem decidit anar cap al Puigmal. Aquella banda es veia ennuvolada però tranquil·la. Ara bé, només passat Er, ha començat a nevar i la carretera ja es veia blanca. Ara que han tancat les pistes d'Er, els llevaneus no hi passen, d'altra banda què hi haurien de fer allà i per tant, altre cop mitja volta i cap a una destinació segura. Cap a Masella. De fet es veia destapat i per tant, ja no hem dubtat més.
Hem deixat el cotxe al pàrquing i ran de pistes hem començat a foquejar cap amunt, cap a la Tosa d'Alp. La neu estava fantàstica, tant de qualitat com de quantitat i si bé és cert que el dia s'ha anat tapant, també hi ha hagut intervals de clarianes.
Feia temps que no esquiava i avui, de nou, hi hem tornat i ha estat un plaer.   

Pedraforca i Cadí.

Si n'hem d'aprendre d'elles...

Avui ha vingut a l'escola la Carme Alemany. És una mestra gran, però no per l'edat, sinó pels coneixements i tot i que ja està jubilada, segueix amb la seva tasca docent. Ara ja no està amb infants -es veu que quan un mestre es jubila, just l'endemà ja no pot estar sol a una classe amb infants, hi ha d'haver algú altre amb ell- sinó que assessora a mestres i a futurs mestres. Com ella, hi ha la Maria Antònia Canals. Una altra gran bèstia, amb perdó, de l'educació. Ambdues del món científic i la veritat, sentint-les a elles, escoltant tot allò que tenen per oferir, no acabo d'entendre com pot ser que persones grans, amb tot el meu afecte, estiguin tan per sobre, a nivell d'innovació, empenta, força, curiositat, interès i energia a gent que acaba d'acabar la carrera o bé fa uns anys que treballa. A més no es valora prou el que poden oferir. No ho entenc. Jo em pensava que d'elles, n'aprendríem molt, moltíssim, sobretot d'estratègies i de coneixements, però el que és més sorprenent, és que elles ens donin lliçons de modernitat. D'una banda per la visió que tenen de l'educació i de l'altra per les ganes d'aprendre, d'innovar i l'obertura de mires que professen.
En molts centres àrees com les matemàtiques se segueixen donant com fa cinquanta anys, potser pitjor i tot, i aquestes persones, que tindrien tota la justificació i lògica per fer-ho d'aquella manera polsegosa, no només no ho fan, sinó que a més, són models a seguir per la frescor que emanen. I de fet, és trist. No el fet de tenir referents com elles, i ara, sinó que no acabi d'haver aquell caliu, aquell foc somort que sacsegi l'educació i s'ho qüestioni tot, des d'aspectes formals, ja sigui històries com bates, deures, metodologies... fins a aspectes més de continguts, ja que a dia d'avui, sembla que encara cal treballar coneixements abastament superats i inútils, com poden ser la major part de les memoritzacions que es fan i que poden trobar-se arreu i que de fet, possiblement mai s'usaran, en comptes de preparar els infants per batallar i enfrontar-se a allò que es trobaran avui dia, a aprendre a treballar en grup, a diversificar-se, a viure en comunitat, a respectar l'entorn, a cercar la informació i manipular-la, a gaudir del fet d'aprendre, a despertar la curiositat en comptes del treball repetitiu, individual, competitiu, a ser feliços, a comprendre ... Vaja, que potser cal plantejar-se l'educació sense pors, pensant bé quin tipus d'infants volem i per a què els preparem. Deixant de banda allò que sempre s'ha fet, per plantejar-se si veritablement cal fer-ho. És cert que les diferents proves exteriors només fan que fomentar i perpetuar aquest model, basat en la repetició i memorització de temaris obsolets, sense tenir en compte l'evolució dels infants i dels temps en que vivim, per això, gent com elles, mestres en majúscules, encara són necessaris, fins i tot més que mai.

M'agrada. Comenta-ho. Comparteix.

Mira, a vegades hi he estat temptat. Qui no ho estaria? Perquè quan veus aquells textos al Facebook, aquells escrits ben fets a favor de qualsevol causa noble creats per robots, la temptació és clicar un m'agrada, m'adhereixo, ho segueixo i ho subscric. I tant! Qui no té un moment de record per aquells que han patit el càncer? Qui no està en contra de tot tipus de violència? Qui no vol , en definitiva, un món millor? Jo, sí. I tant! I tot i que el més fàcil seria anar clicant que sí -de fet a vegades ho faig-, en general m'hi nego o si més no m'hi resisteixo. Però ja dic que la carn és feble. M'hi nego des d'una òptica reivindicativa, perquè encara no he vist cap efecte real d'un munt de comparticions al facebook en contra, per exemple, del maltracte animal o bé a favor de les persones migrades i que porti enlloc. D'acord que ve a ser com una espècie de gest, com una mostra de que es pensa en ells, com també en els milers de malalts, persones necessitades o bé infants amb trastorns, però que no ho cliqui, no vol dir que no hi estigui d'acord, senzillament, que no vull jugar a aquest joc. Al joc d'exposar públicament i , perquè no, sense cap tipus de compromís i alhora efecte, de les meves dèries i fòbies, per això ja tinc aquest espai. Ara, també és cert que per les seves publicacions els coneixereu i estic ben segur que molts de nosaltres ens fem una idea d'una persona que acabem de conèixer o bé ens reafirmem en aquella que ja coneixem, segons els enllaços que comparteix o les notícies que segueix. Potser per això ràpidament es cliquen certes pàgines.
Per tant, malgrat no ho clico tot, deixeu-me dir ara que també maleeixo el càncer, desitjo el respecte als animals, anhelo l'estima als avis, postulo pel respecte al medi ambient, avorreixo la corrupció, ignoro els arrogants, celebro l'amistat, l'amor i la família, desitjo un món més just, igualitari i net i moltes coses més que tothom, ja de ben petit, desitja però que de gran oblida, ja sigui per desídia o bé per interès.