Just ahir. Ara fa set anys. Vàrem arribar a l'hospital a quarts de set del matí. A la rotonda de Calders, només sortir de casa amb aquella cara de son i de neguit de pares novells, uns policies ens varen aturar. On aneu? Suposo que la meva cara fou tot un poema. Tenim pressa, pensava. El vaig mirar suplicant i assenyalant a la Lali, li vaig dir, a l'hospital. Anem de part. El policia, gairebé sense deixar-me acabar, passi, passi, que vagi bé. Vagi amb compte i adéu siau. En arribar a l'hospital ens portaren a una habitació amb un llit i un bany amb banyera. Vagin fent, ens digueren i ens deixaren allà. Començava la feina de la Lali. Amunt i avall. Concentrada i jo sempre al mig fent nosa, sense saber massa què fer, si seure i esperar, però potser em guanyaria una mala mirada per insolidari o bé acompanyar i fer el que em demanés, però m'arriscava a estar sempre al mig, fent nosa. Al final, una mica de cada, fent nosa i insolidari. Algun cop però, quan podia, intercalava algun massatge per ajudar, però el pare novell, per més que vol ajudar i s'ha preparat, li costa sortir-se'n i les hores anaven caient a poc a poc. Una rere l'altre i amb elles, les hores dels àpats. Aquí sí que ho tenia clar. Si ella no menjava, jo tampoc. A més, qui s'atreviria a marxar arriscant-se a perdre's el moment?
I les hores anaven caient a poc a poc. Una rere l'altre i el matí va donar pas al migdia i aquest a la tarda i la tarda, al vespre i més tard, la nit. I amb el canvi d'hores arribava el canvi de torns de l'hospital i unes llevadores, donaven pas a unes altres i les altres a unes, fins que passada la mitja nit, enmig d'una sala plena de gom a gom, ningú volia perdre's el part d'aquella mare novella que portava tot un dia de part, el Berenguer va treure el cap. Però hi ha moments per a tot i a aquelles hores, després de tantes hores, massa gent era massa i en un instant de lucidesa, vàrem desallotjar la cambra i el Berenguer va arribar.
La primera sensació, un salt del cor i la sorpresa de veure que el seu plor es mitigava en sentir la meva veu i com instants després de néixer, deixat sobre la panxa de la seva mare, movent-se a cops de cap, talment com una eruga de dibuixos animats, avançava fins a aferrar-se al pit i el succionava tranquil.
D'això en fa set anys. Diuen, et diuen, que els anys passen ràpid i un pensa que no. Que és un tòpic, però mirant el fill que es fa gran, mirant com els anys van caient un rere l'altre, et sembla que potser sí que és veritat i que de tòpic no en té res, els anys corren. Ara bé, de la mateixa manera que creix el fill, creix la felicitat i cada dia que passa, estàs agraït per poder gaudir del fill i la felicitat que sents creix. De tant en tant el mires des de la distància i recordes aquell instant i se t'infla el pit i l'emoció t'embarga i n'ets conscient de com n'ets de ric i de la sort que tens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada