Si n'hem d'aprendre d'elles...

Avui ha vingut a l'escola la Carme Alemany. És una mestra gran, però no per l'edat, sinó pels coneixements i tot i que ja està jubilada, segueix amb la seva tasca docent. Ara ja no està amb infants -es veu que quan un mestre es jubila, just l'endemà ja no pot estar sol a una classe amb infants, hi ha d'haver algú altre amb ell- sinó que assessora a mestres i a futurs mestres. Com ella, hi ha la Maria Antònia Canals. Una altra gran bèstia, amb perdó, de l'educació. Ambdues del món científic i la veritat, sentint-les a elles, escoltant tot allò que tenen per oferir, no acabo d'entendre com pot ser que persones grans, amb tot el meu afecte, estiguin tan per sobre, a nivell d'innovació, empenta, força, curiositat, interès i energia a gent que acaba d'acabar la carrera o bé fa uns anys que treballa. A més no es valora prou el que poden oferir. No ho entenc. Jo em pensava que d'elles, n'aprendríem molt, moltíssim, sobretot d'estratègies i de coneixements, però el que és més sorprenent, és que elles ens donin lliçons de modernitat. D'una banda per la visió que tenen de l'educació i de l'altra per les ganes d'aprendre, d'innovar i l'obertura de mires que professen.
En molts centres àrees com les matemàtiques se segueixen donant com fa cinquanta anys, potser pitjor i tot, i aquestes persones, que tindrien tota la justificació i lògica per fer-ho d'aquella manera polsegosa, no només no ho fan, sinó que a més, són models a seguir per la frescor que emanen. I de fet, és trist. No el fet de tenir referents com elles, i ara, sinó que no acabi d'haver aquell caliu, aquell foc somort que sacsegi l'educació i s'ho qüestioni tot, des d'aspectes formals, ja sigui històries com bates, deures, metodologies... fins a aspectes més de continguts, ja que a dia d'avui, sembla que encara cal treballar coneixements abastament superats i inútils, com poden ser la major part de les memoritzacions que es fan i que poden trobar-se arreu i que de fet, possiblement mai s'usaran, en comptes de preparar els infants per batallar i enfrontar-se a allò que es trobaran avui dia, a aprendre a treballar en grup, a diversificar-se, a viure en comunitat, a respectar l'entorn, a cercar la informació i manipular-la, a gaudir del fet d'aprendre, a despertar la curiositat en comptes del treball repetitiu, individual, competitiu, a ser feliços, a comprendre ... Vaja, que potser cal plantejar-se l'educació sense pors, pensant bé quin tipus d'infants volem i per a què els preparem. Deixant de banda allò que sempre s'ha fet, per plantejar-se si veritablement cal fer-ho. És cert que les diferents proves exteriors només fan que fomentar i perpetuar aquest model, basat en la repetició i memorització de temaris obsolets, sense tenir en compte l'evolució dels infants i dels temps en que vivim, per això, gent com elles, mestres en majúscules, encara són necessaris, fins i tot més que mai.