En Margallo, l'espai i les carxofes

A l'espai...

En Margallo és fill del Paral·lel. De la faràndula. Actor consumat i perquè no dir-ho, veient-lo desplaçar-se, gairebé consumit, representa el paper dignament. Té un parlar bavós amb vocabulari ric, ple de referències històriques tot i que s'equivoca sovint de calaix. Confon termes i sense por ni vergonya, n'etziba una rere l'altra barroerament. Segurament el seu company de cel·la, el del teclat, li passa les notes referencials i aleshores, ni curt ni mandrós, ja situa Espanya a l'època faraònica i potser els Borbó dins l'arca de Noé amagats en un racó i fornicant amb els emús. Té el mèrit, i a això deu el càrrec, que parla més d'una llengua i això, a cals populars, és un fet inaudit. Lloable. Un gran nombre d'aquests, deixebles de l'eunuc tap de bassa, vocalitzen escassament, i això d'expressar-se en altre llengua que no sigui la d'en Cervantes, és estrany. Endèmic de polítics de certes zones de la pell de brau.
Sentint-lo l'altre dia amb allò de l'espai i dels segles del segles amén -potser coneix l'èxit del Connectem del Super3 i per això ho diu-, em recorda un nen que l'altre dia em va dir, tot portant les sabates intercanviades per la setmana boja del Carnestoltes, que li sortirien carxofes als peus.
Doncs això, que en Margallo veu carxofes i fa salivera.