divendres, 9 de juliol de 2010

Un país petit però uns carrers plens

Avui, unes hores abans de la manifestació de demà a Barcelona, m'ha començat a sonar per dins aquesta cançó. Una bella cançó que des de fa temps que m'acompanya, que sempre que la sento se'm posa la pell de gallina i em sorprenc de veure com n'estic d'acord i com m'agrada.
Tenim un país petit, que quan comencem a córrer, si no frenem a temps saltem a casa del veí, però que orgullós s'alça per dir sóc aquí, entre gegants poderosos i fatxendes.
Demà, malgrat tinguem un país petit, prou petit per haver de donar moltes senyes per explicar-nos als estrangers que el volen visitar, els carrers estaran plens a vessar d'una gent que no es conforma. Que desitja més i vol més.
Ens farem sentir, encara que no hi ha més sord que el que no vol escoltar i segur que demà, molts faran orelles sordes. Però nosaltres, vinga a rosegar, vinga a insistir i no perquè ens hagin d'escoltar i ajudar, sinó per demostrar, per demostrar-nos que som vius com a país, que ni el narcòtic d'un mundial ens farà adormir, ni les sobres de la taula de l'estat ens aplacaran la fam de ser independents.
Volem més, volem anar més enllà. I com deia aquell, si no ens ho donen, els ho prendrem.



País petit de Lluís Llach, versió cantada amb Feliu Ventura, en directe.

1 comentari:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

També és una de les meves favorites. Després de llegir-me el que comportarà la sentència de l'Estatut ja gairebé només em queden les emocions que em desperten cançons com aquesta. Me'n faig creus de com podem arribar a recular en temes com la llengua a l'escola. Estic molt trist.