L'endemà de la manifestació

Avui m'he llevat amb ressaca. Ahir durant tot el dia un rau-rau a la panxa de neguit em corsecava, mentre anava fent càbales de la quantitat de gent que aniria a la mani i tement-me la baixa afluència. D'una banda per l'espectacle patètic i penós dels líders - lideren realment? - amb tota la comèdia de la capçalera i les declaracions tirant-se els plats al cap i de l'altra, per la data i l'hora de la convocatòria. Un dissabte de juliol a mitja tarda, desenganyem-nos, ve més de gust anar a estirar-se a la platja amb una cerveseta que a manifestar-se per Barcelona tot reclamant uns drets que no s'haurien de reclamar i que difícilment ens donaran.
Doncs bé. Sorpresa o no, un munt de gent es va mobilitzar, segons Òmnium i la Guàrdia Urbana més d'un milió, segons una empresa de ves a saber on - Lynce - i on s'aferren mitjans espanyols, poc més de cinquanta mil persones. No entrarem a discutir els seus càlculs, jo hi era i Déu n'hi do de la gentada, més de la que hi ha en un dia de partit al camp del Barça, així doncs, jo ja sé a qui m'he de creure.
Pel què fa al seguiment informatiu, bé, l'esperat. Els mitjans d'aquí ho convertiren en el què fou, la notícia del dia, impossible d'amagar, mentre que a l'Estat i de retruc les cadenes de televisió que operen per aquí estatals, un seguiment dispar. Mentre que algunes no en parlaven - Tele5 -, d'altres només ho feien al final del monogràfic de la roja - Quatro, Sexta- i d'altres parlaven de la quantitat de gent que va a la platja - Intereconomia -. Les públiques en parlaren, això sí, cadascuna veia el motiu de la convocatòria segons el seu prisma. Per a uns era per reclamar l'estatut, jo vaig sentir - d'oïda i a la pell - molts crits d'independència i per a d'altres una manifestació en contra d'en Montilla o del PP o a favor del pa amb tomàquet, a escollir segons el consumidor.
Ahir vàrem manifestar-nos per reclamar el dret a existir. El dret a ser presents en aquest món com el què som, una nació, malgrat no hi capiguem en una constitució caduca, obsoleta, anacrònica i tendenciosa o bé gràcies a ella, a aquesta cotilla que ens ofega, que ens oprimeix com a poble, que serveix de falç per a tallar de socarrel qualsevol desig d'autogovern, de llibertat i alhora d'igualtat. Sí, d'igualtat a qualsevol altre poble, a qualsevol altre nació lliure, per deixar de ser transparents.
Ahir hi vaig anar amb el meu fill, més que res perquè comenci a prendre mides, perquè vist com està el pati, em sembla que caldrà habituar-s'hi fins que no ens desempalleguem d'aquests llastimosos companys de viatge, d'aquest estat de pandereta i sevillanes que només es mira el melic i no hi veu més enllà. Que desconeix la modernitat actual i s'aferra a un passat feudal i ple de testosterona per reclamar la seva magna presència, tement sempre per una unitat imposada, una unitat que no s'ha sabut guanyar, ni amb treball ni amb seduccions, només per la via de la imposició.
Ara només cal esperar, que no és poc, que els polítics prenguin aquest guant estès i estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Ara és l'hora.