dissabte, 24 de juliol de 2010

El Pedraforca

Aquest matí hem anat al Pedraforca. Hem sortit de Calders cap a quarts de vuit i a quarts de nou ja érem al Mirador de Gresolet.
Fins al refugi és un passeig. Després el camí es va enfilant entre arbres fins al coll de Verdet. De gent, un fotimer. És un dels cims més fotogènics del país i carismàtic i això fa que quan fa bon temps, s'ompli d'excursionistes. Bé, d'excursionistes i no tan excursionistes. Ja des d'abans del coll de Verdet, que és quan els hem avançat, hem sentit uns nois especials. Uns d'aquells que han de compartir la seva estada a la muntanya amb tothom i per això criden i criden. Però no criden per comunicar-se, criden per fer-se veure.

.

Vista des del Coll de Verdet i refugi Estassen.

Aquests sagals els hem anat sentint esporàdicament gairebé tot el camí i sobretot des de la grimpada al coll de Verdet, on la roca encaixonada fa d'embut i transporta els sons amb facilitat. Potser serà que mai se'ls ha explicat que els crits es guarden per si hi ha emergències, que fer veure que cauen timba avall no és graciós i que recitar els noms de les actrius més exuberants a ple pulmó tampoc no té res de divertit. O potser és que senzillament no ho mirem amb els mateixos ulls.
Doncs bé, ja feia una estona que érem al cim, en un cim com sempre ple a vessar, però amb un silenci monacal, per agrair, quan han arribat i com era d'esperar, al veure la munió de gent no se n'han pogut estar i han començat a cridar alegrement. Bé, alegrement segons ells perquè per a un servidor li han semblat més els bramuls d'un ase en zel que els d'un ésser racional expressant-se alegrement. I m'he emprenyat. Han envaït el meu espai i el de tots els d'allà i han trencat l'encant.


Un dels racons buits per poder fer la foto


Han convertit un dels majors plaers que hi ha, gaudir del sol que t'acarona al cim mentre l'aire fresc s'emporta els primers rastres de calor tot emmarcat en un silenci dolç, amb un intent d'acaparar l'atenció amb comentaris poc elaborats, i sense esperar gaire, hem fugit. Hem anat cap a l'enforcadura per deixar-nos anar tartera avall i posar terra enmig.
La part de dalt està força malament, tot i que si es pren un dels laterals, pots anar trobant força pedra i pots córrer i saltar sense gaires problemes.
Així doncs, pels costats l'hem baixat folls i ja lluny d'aquells energúmens, hem pogut seguir gaudint del matí, de la tranquil·litat del Pedraforca.
El corriol que segueix després de la tartera és ombrívol i planer, tant que convida a la conversa tot i ser estret i ple d'arrels que treuen el cap, i al final d'aquest, el refugi Estassen sempre espera curull de gent. Després, de baixada al cotxe et vas creuant amb els que fan el passeig fins allà a prendre un refresc o bé a dinar.
I malgrat tot, la gentada, els pseudoartistes o que ja l'he fet uns quants cops, ha estat una bona excursió, prou per seguir-hi tornant a venir i que no falti.