dijous, 8 de juliol de 2010

L'última esperança

En el llibre Dolor de llengua, de l'Enric Larreula, es parla de la gent que pateix per la llengua, perquè no pot parlar la seva o la seva és menystinguda o perquè li costa poder-se expressar en la seva llengua.
Avui, després del partit de futbol on jugava la selecció estatal, m'ha passat el mateix. Dolor d'equip. I és que és molt trist haver d'estar amb un equip que no et sents teu, que no et diu res i que menys t'agrada, però és clar, si el teu no pot jugar, què has de fer?
Menys resignar-te, de tot. I per això avui m'he sentit trist, sense que m'hi anés res, sense jugar-m'hi res i sense que m'interessi ni un borrall el mundial. M'ha dolgut sentir-me així i veure'm animant a Alemanya. Sí, a Alemanya, a Paraguai, a Suïssa, a Ghana i a qui calgui, i tot per no veure a la selecció espanyola guanyar el mundial.
És veritat, se me'n fot el mundial, però és superior a mi les ganes de veure que la selecció aquesta, plena de catalans que després besaran la senyera, encaixi una golejada d'escàndol, que els facin fora del mundial i que es lesionin tots.
Què hi farem però, mentre no pugui animar la meva selecció, seguiré patint cada cop que guanyi l'espanyola i ja ho sé, és trist direu, però no hi puc fer res més. És superior a mi.
Ja em deia algú que era molt trist no poder gaudir d'un esport tot animant a la teva selecció, però és el què ens ha tocat viure i mentre no en tingui, bé, mentre no la deixin jugar, diré aquella bestiesa per complaure'm, que en tinc moltes, totes les que juguin contra Espanya.
Així doncs, confiem amb Holanda, perquè sinó, serà insuportable veure com fatxendegen barroerament.

5 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Comencem pel primer: Si se te'n fot el Mundial, passa d'ell. A l'Estat Espanyol hi ha més de trenta milions de persones que no han seguit l'últim partit.
Si se te'n fot el Mundial però t'agrada el futbol, mira-te'l sense passió procurant gaudir de l'espectacle i, SOBRETOT, prescindint de qualsevol informació post-partit.
Si t'agrada el futbol però ara com ara no suportes no poder gaudir de la teva pròpia selecció, centra't en les competicions futbol de clubs.
Anar amb les seleccions rivals d'Espanya? Què vols que et digui! Patiràs molt, massa, en excés (Com podem desitjar que perdin jugadors com el Puyol, el Piqué o el Xavi?)Tindríem feina per trobar una selecció amb seguidors menys freaks que l'espanyola (fins i tot la de Corea del Nord va contractar xinesos per a no ser menys que les altres). La cosa té molta caspa, però mentre no tinguem un Estat propi ja sabem quin pa s'hi dóna en tot això.
La cosa fa patir molt, ho entenc, però el camí per a solucionar-ho també està clar, no?
Per cert, molt bona la sortida de l'alcalde de Calders de declarar-se “alliberat de la fidelitat a la Constitució espanyola i al rei”. Ferms, els d'aquest poble.

Sergi ha dit...

Se me'n fot el mundial perquè ningú no em representa. M'agrada molt el futbol i sí, es pateix massa...
Però del Puyol, Xavi i Piqué... què vols que et digui, no em desperten gaires simpaties i menys veient que si ells es neguessin a jugar, potser la cosa canviaria. Però és clar, disculpem-los, animem-los i així sembla que sigui normal que un català jugui amb Espanya quan no ho és, per això en algun lloc diu que estan obligats per llei ( ara, aquests hi van perquè volen, eh? )

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Sí, el tema és aquest. Negar-se no deu ser tan senzill com això i suposo que deu ser sinònim de sancions primer i menyspreu i marginació després.
Si et dediques professionalment a una cosa d'aquestes l'aspiració esportiva és guanyar les competicions de més prestigi i en el seu cas això passa per assumir la samarreta de la selecció espanyola. Hi van perquè volen? Potser sí. Però també hi ha una ambició esportiva que em sembla legítima. Els esportistes volen disputar Campionats d'Europa, Mundials i Jocs Olímpics. Pujar dalt de tot, enfrontar-se als millors. No sé fins a quin punt se'ls pot demanar que renunciïn a tot això pel seu país, sobretot quan es juguen les garrofes.

Anònim ha dit...

Sergi, ho entenc tot el què dius encara que no ho comparteixi tot. Però em sembla que t'equivoques quan dius que els desitges que es lesionin tots els jugadors del Barça que juguen amb Espanya. Jo crec que no es pot desitjar cap mal a ningú ni que sigui per amor a la pròpia pàtria.. o nació...

I també crec que hem de respectar la llibertat dels altres, tal com volem que ens rescpectin la nostra... això no vol dir deixar de lluitar pel què estimem i desitgem, però no podem imposar, hem de convèncer...

Et puc dir que estic completament d'acord amb el que dius d'en Montilla en un altre post: No ens mereixem un President com aquest...

Petons al Berenguer

M. Pilar

Sergi ha dit...

bé, una lesió petita, que no els faci mal... i que puguin pensar si val al pena anar amb Espanya...
;)