dissabte, 10 de juliol de 2010

Perilla la llengua, perilla el país

Un dels èxits d'aquest país és la política lingüística a l'escola, un fet innegable.
Tots els infants del país van al mateix tipus d'escola, una escola on la llengua, per definició és la catalana i amb aquesta senzilla normativització, s'eviten models disgregadors que separin ja els infants d'entrada i s'evita que la llengua sigui un focus de conflicte.
Els nens i les nenes no tenen problemes per parlar en una o altra llengua, el problema el tenen els adults i sobretot aquells que en fan bandera per separar, discriminar o diferenciar.
El model basc, que potser és el que ens avoca la resolució del tribunal, proposa diferents models lingüístics que van de més a menys ús del castellà com a llengua vehicular i això crea diferències entre els nens i nenes i sobretot entre l'adquisició d'una llengua o altra. A més a més, no garanteix un assoliment de les competències lingüístiques dels infants al acabar l'etapa educativa, sobretot de l'èuscar.
És important que els nens i les nenes tinguin totes les oportunitats de conèixer una llengua i de poder-la utilitzar i desenganyem-nos, al país on vivim, viure plenament en català és difícil. L'arc lúdic, des de cinemes a premsa, passant per jocs i joguines o televisió, receptes, instruccions, etiquetatge... està àmpliament monopolitzat pel castellà i això fa que sigui difícil tenir un ventall ampli d'oferta en català i per tant de models a seguir.
A les escoles la llengua vehicular és el català i això vol dir que la llengua d'aprenentatge i comunicació és la catalana, però a la realitat, la llengua dominant en molts casos és la castellana. Al pati, en moltes relacions entre els infants, al menjador, al carrer... ara bé, al mantenir el català com a llengua vehicular s'assegura un mínim el temps d'exposició a la llengua per part dels infants i en conseqüència es garanteix un coneixement força correcte d'aquesta. Els infants acaben la seva escolarització dominant ambdues llengües - que és el què cal -, però aquest fet no és motiu d'estudi pels detractors del model català. No els importa l'adquisició de la llengua, sinó tot el contrari, els molesta que s'assoleixi aquest nivell competencial i per tant posen pals a les rodes.
I tot això parlant a nivell pragmàtic, perquè si ens referim a nivell nacional, hauríem de dir potser que la llengua pròpia del país és el català, encara que aniria en contra de tota lògica tancar-se en l'aprenentatge d'una sola llengua quan el món s'obre a moltes i si volem ser un país competitiu, obert, respectuós i tolerant, quantes més llengües, millor, però passant pel català.