Hem estat fora uns dies. Una setmana per ser exactes. Vàrem marxar el diumenge i hem tornat aquest dilluns.Durant aquests dies hem desconnectat, he desconnectat. Feia temps que no estava tants dies sense mirar el correu electrònic, ni connectar-me per res i la veritat, gens de mono. Fins i tot se'm va acabar la bateria del mòbil, impensable quan sóc aquí. Pensava que em costaria deixar-me anar i no ha estat així. Un cop a Menorca, on hem estat, ens hem dedicat a viure i a gaudir del temps.
Veure passar les hores, descansar, banyar-nos, llegir, jugar, xerrar amb els amics... i tot sense rellotge. Sense l'esclavatge d'unes busques tiranes. Ara bé, té truc. La canalla ja en fa de rellotge, si més no per a àpats i son. La resta, anar fent. Veure-les venir i anar fent sortidetes tranquil·lament.
Hem anat a cales rogenques i poc concorregudes, com Cala Pilar, a cales d'arena blanca i aigües turqueses, com Sa Caleta o Santandria, cales abruptes i feréstegues, com les d'arran de Cap de Favàritx o cales idíl·liques que apareixen rere un bosc de pins com la Macarella. També hem tingut temps per veure Ciutadella o Maó, dos enclavaments mediterranis on les hores passen mandroses mentre et perds pels seus carrerons empedrats i escortats per façanes de colors cridaners i botigues plenes a vessar i com no, hem vist a s'horabaixa, davallar el sol i besar-se amb la mar allà al nord oest, a la Punta Nati, en un instant efímer d'abraçada calmosa com un regal. I sempre plegats, compartint un temps que a casa es fa més difícil de trobar, anant junts i trobant-nos de nou.
I ja hem tornat i hem deixat enrere el miratge d'unes vacances perpètues, d'aquelles que et promets que si mai ets ric o bé si mai goses, ho deixaràs tot i viuràs a aquell ritme, però sabent que és un brindis al sol, un bluf per allargar la dolçor del moment, perquè sabem que gaudim de les vacances perquè la resta de l'any treballem... o no? O potser ens ho han fet creure i podríem viure sense treballar?
No ho sé, però si més no, enguany hem fet mediterràniament - però amb Transmediterrània i l'hereu - i ha estat bé, molt bé.
Veure passar les hores, descansar, banyar-nos, llegir, jugar, xerrar amb els amics... i tot sense rellotge. Sense l'esclavatge d'unes busques tiranes. Ara bé, té truc. La canalla ja en fa de rellotge, si més no per a àpats i son. La resta, anar fent. Veure-les venir i anar fent sortidetes tranquil·lament.
Hem anat a cales rogenques i poc concorregudes, com Cala Pilar, a cales d'arena blanca i aigües turqueses, com Sa Caleta o Santandria, cales abruptes i feréstegues, com les d'arran de Cap de Favàritx o cales idíl·liques que apareixen rere un bosc de pins com la Macarella. També hem tingut temps per veure Ciutadella o Maó, dos enclavaments mediterranis on les hores passen mandroses mentre et perds pels seus carrerons empedrats i escortats per façanes de colors cridaners i botigues plenes a vessar i com no, hem vist a s'horabaixa, davallar el sol i besar-se amb la mar allà al nord oest, a la Punta Nati, en un instant efímer d'abraçada calmosa com un regal. I sempre plegats, compartint un temps que a casa es fa més difícil de trobar, anant junts i trobant-nos de nou.
I ja hem tornat i hem deixat enrere el miratge d'unes vacances perpètues, d'aquelles que et promets que si mai ets ric o bé si mai goses, ho deixaràs tot i viuràs a aquell ritme, però sabent que és un brindis al sol, un bluf per allargar la dolçor del moment, perquè sabem que gaudim de les vacances perquè la resta de l'any treballem... o no? O potser ens ho han fet creure i podríem viure sense treballar?
No ho sé, però si més no, enguany hem fet mediterràniament - però amb Transmediterrània i l'hereu - i ha estat bé, molt bé.
1 comentari:
Sergi,
nosaltres hem estat uns dies a Mallorca i comparteixo algunes de les sensacions que expliques i l'admiració pels paisatges i platges de les Illes.
Com vaig dir al meu bloc "hi tornarem!"
Eladi
Publica un comentari a l'entrada