Aleshores, entrant a aquell indret, silent i fosc generalment, m'imagino les escenes allà viscudes i penso en què devien fer els seus habitants. Per uns instants volo temps enllà mentre el cor se m'accelera.
Ja a l'adolescència, sinó abans, vaig fer com molts dels joves de Castellar. A tocar del riu Ripoll, ja abandonada i buida, hi havia una antiga mansió. L'antiga casa dels Tolrà, uns empresaris tèxtils que feren fallida i deixaren la casa sense més.
Imponent i magnífica, enmig d'un bosc esplendorós, tancat per uns murs infranquejables, s'alçava una mansió de totxana, accessible des d'un parell de portes aleshores ja desfalcades. Unes cinc plantes, escales de servei, potser una trentena d'habitacions o més i un fotimer de racons per descobrir. Un d'ells, el que potser ens feu volar més la imaginació gràcies a les anècdotes que els que ja hi havien entrat explicaven, era una cambra fosca, per revelar fotografies deduirem. Alguns fins i tot contaven que hi havia una caixa forta. Accedies a la cambra des del menjador, si la memòria no em falla, on hi havia una porta rere una falsa paret de fusta que menava a unes escales de cargol. Al fons, sense gaire il·luminació hi havia encara les piques i diversos armaris d'obra, i res més, prou per fer-nos contar històries meravelloses.
Des de fora es veien les escales a través d'unes finestres sense marcs. Una banda de la casa estava resseguida per una petita escala de ferro que feia servir el servei, mentre que al mig, una gran escalinata de marbre - segons em digueren, jo ja la vaig veure despullada - pujava pis a pis obrint una ferida ample al cor de la mansió per donar pas als senyors.
En aquella època només es podia pujar de manera segura per l'escala de servei, a la principal faltaven molts taulons i es podia veure, a un pis sí i a un altre també, com antics visitants s'havien escalfat amb aquesta fusta, fent fogueres arreu, sense importar-els-hi el bocí d'història que cremaven i els esvorancs que creaven.
Ja a dalt de tot, al darrer pis, en un racó amagat, hi havia una petita cambra on encara resistia la cúpula des d'on els amos miraren temps enllà les estrelles amb un vell telescopi. I així, habitació rere habitació, sala rere sala, hores i hores voltant, escoltant els cruixits, tafanejant, somniant.
Avui he tornat a sentir-me tafaner. No és que no ho hagi fet des d'aleshores, que no és cert, però avui m'he sentit de nou més curiós. Fent un volt en bici per Sallent he vist el trencall que menava a la mina de potassa d'Iberpotash, i no me n'he pogut estar, he hagut de tafanejar un xic, res, treure el cap tot imaginant-me el tràfec diari d'aquell indret mentre al meu cap sonava una sirena llunyana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada