Un regal inesperat

Dues imatges del corriol que porta al Castell de Calders

Neva. I com neva!
Al cap em ve l'acudit suat aquell que diu com sempre, de dalt a baix... i no pot ser d'altra manera, excepte si hi ha vent.
Ara, sigui com sigui ja fa unes quantes hores que va nevant i sembla que no vol parar. Per a mi, dit sigui de passada, mentre no hagi de conduir, perfecte. Des de casa es veu molt bé i si a més a més, podem fer alguna escapadeta a peu, benvinguda sigui. Què carall!
Ja aquest matí m'he calçat les botes i a trescar, cap al Castell hi falta gent. La gràcia de fer-ho quan neva és el silenci. Generalment no se sent res, però aquest matí, sent neu granulada la que queia, se sentien els espetecs sords mentre rebotaven allà on tocaven. I és que ben d'hora, després de confirmar que era gairebé impossible arribar a la feina - l'autopista de Manresa sempre es col·lapsa - he resseguit el corriol que mena al Pou de Glaç, un sender avui flanquejat d'arbres vinclats pel pes de la neu, talment com un camí escortat per soldats blancs. El terra del sender, sempre clar i rocós, avui semblava amagar-se sota un mantell blanc, on s'intuïa el relleu, però dissimulant-ne els detalls, un espectacle. Una postal per emmarcar.
Ara, a començament de la tarda, ja no cauen aquells conglomerats densos, ara són més les clàssiques volves ales d'àngel que davallen dolçament i que a poc a poc fan créixer el gruix, ja de manera exponencial, arribant a colgar els matolls mitjans. Segurament d'aquí a poc ens arribarà a l'alçada dels genolls i si les previsions es fan realitat, potser encara n'hi ha per força estona. Ja veurem.
Qui sap si avui tornaré a esquiar, però aquest cop per Calders. Amb sort, trauré un forfait de tarda.
De moment, i mentre la xarxa elèctrica aguanti i l'aigua no es glaci, avui és un dia de regal, una propina de l'hivern.

A la rotonda d'entrada del poble i un llum d'una casa.