Alcem la copa per Cal Curema

Ja ha plogut força des de que vaig alçar el vol. Irregular i sovint amb massa aturades, durant un temps vaig compartir casa amb uns companys. Com li passa a molts, el mercat actual no permet gaires alegries i sospesant les alternatives, vaig optar per anar a viure amb uns amics. Les ganes d'independència - això em ve de lluny i encara em dura- i la manca de recursos, s'uniren per encaminar-me cap una vida compartida.
Al mig del poble, força atrotinada però espaiosa, vàrem viure en una casa on l'espai estava ben definit. L'habitació de cadascú era el seu espai, el seu castell, la resta... de tothom. Era Cal Curema, on els dies de pluja els pots es multiplicaven amb aquell degoteig constant i a les portes els sortia faldó.
Amb el temps he conegut altres cases, algunes on a cada lleixa de la nevera hi tenien un nom, d'altres, els seus inquilins etiquetaven tot allò que posseïen, nosaltres en canvi, potser per un mal sentiment de fraternitat, potser perquè res de valor teníem, ho compartíem pràcticament tot. La compra era comunitària, les tasques dividides i allò meu era teu, excepte quatre coses que sense haver de dir-ho esdevenien intocables.
Varen ser uns anys en què vaig aprendre a conviure i a sobreviure. Conviure acceptant les rareses de l'altre o les meves, sobreviure a les xafarderies d'un poble massa avorrit.
Per primer cop els amics et veien en totes les facetes possibles i les hores de conversa i les tasques t'ajudaven a conèixer a l'altre i alhora a tu mateix. Era un espai per créixer en tots els sentits.
D'aquella època en guardo grans records, també grans amics. D'aquells que malgrat la distància, malgrat el temps, sempre hi haurà quelcom. Aquella casa ens va veure fer el pas, ens va veure madurar. Uns s'estrenaren de pares, els altres com a adults independents.
Ara, amb el temps, veig aquell pas com quelcom d'especial i únic. Una oportunitat que vàrem saber aprofitar. Malgrat la desgràcia de viure en un país econòmicament ferotge i individualista, malgrat la desgràcia de viure en una solitud multitudinària, allà vàrem trobar la pista d'enlairament, el camí cap al nostre esdevenidor.
Molts ens deien hippies, d'altres cumbes, nosaltres, etiquetes a part, érem supervivents d'una societat que no ajuda als joves a créixer i que gràcies a aquest abandonament trobarem una manera de fer, una manera de pensar, basat en el respecte com a pal de paller i la resta, venia sola.
Cal Curema ens va marcar amb un tarannà. Cal Curema ens va donar molt.
Salut Cal Curema!