Acatenango ( 3.962 m. )

Avui he pujat a l'Acatenango ( 3.962 m. ), és el segon cim més alt d'Amèrica Central i malgrat aquest inici tant pompós i magnífic, no deixa de ser una excursió llarga i dreta però sense complicacions. Tenint en compte que és gairebé un quatre mil i per tant, cal estar alerta, portar el material i preveure els possibles canvis de temps.
Hem sortit d'Antigua cap a les 4 del matí. Per aquesta ocasió he anat amb guia, l'Àlex, d'una banda perquè desconec el terreny i de l'altra per seguretat. Així doncs, hem anat amb cotxe fins a Soleda ( 2.200 m. ), un poblet a la falda del volcà.

Allà hem començat l'ascensió, és una pujada força dreta. De fet no té aproximació. Baixes del cotxe i comences a pujar. El sòl és volcànic. Pedra fina i esmunyedissa. Cada tres passes, dues enrere. Primer entre camps de blat de moro. Uns camps ben inclinats, treballats a mà. El matí semblava tapat, tot i que el vent d'alta muntanya, anava obrint clarianes. Cap als 2.500 metres ja hem entrat al bosc. Un bosc frondós. D'arbres imponents. Humit. I flors ben acolorides. En aquesta part el camí seguia pujant, però el sòl, amb les arrels, estava més ben afermat.
Hem seguit pujant fins a un lloc on acampen els que es queden a dormir per veure el volcà Fuego, sobretot perquè el cim encara es veia tapat. La nit passada va ser encapotada i no van poder veure gairebé res. Aquest matí, sí que es veien les erupcions, però la lava no es veia roja. Només passa a la nit. De fet, quan erupciona, és impressionant. El tro que fa, amplificat per les muntanyes del voltant, esdevé eixordador i l'acompanya un brunzit com de vol d'avió mentre expulsa lava.

Aquest punt està a uns 3.700 m. Hem pujat força bé, tot i que no negaré que m'ha costat un xic. És molt dret i constant, a part de la manca d'hores de son.
Després de fer unes quantes fotos, hem acabat de pujar. El darrer tram puja més enfilat, sense arbres, fins que hem arribat a dalt de tot. Un cim coronat per tres cims que envolten la xemeneia. El sol és pedregós. Negre.

Per uns instants el temps ens ha respectat. La boira ha marxat i he pogut fer fotos. Això si, al preu de passar fred gràcies a un vent ferotge.
La baixada ha estat per un altre costat el primer tram. Per uns corriols drets i pedregosos que convidaven a córrer, tot i que rellisquen més que les tarteres perquè són de pedra més xica. Ara, ha estat una baixada divertida. És un lloc ben bonic.
A baix, hi havia gent que havia acampat a la nit.

Després del cim ja he anat cap a Antigua, per preparar el viatge de demà cap a Panajachel, al llac Atitlán.

Per veure mes fotos cliqueu aqui