divendres, 27 de juny de 2014

Ens arromangarem, però hi ha el que hi ha

Avui és d'aquells dies que estic trist. Aixafat. Ensopit. Tot el dia que m'he anat arrossegant. Que m'he sentit moix.
Fa uns dies vàrem saber que se'ns reduïa la plantilla de l'escola, que passaríem de tenir tres grups -som escola rural- a tenir-ne dos, bé, que ens en reconeixien dos i que tot i l'augment de nens i nenes, serem vint-i-vuit nens el curs vinent, només podríem tenir dos grups. La manera d'agrupar-los ja serà cosa nostra, els vuit nens d'infantil i  els 20 de primària els haurem de separar com puguem i ja veurem com ho farem.
Hem buscat moltes solucions, hem picat moltes portes, hem intentat argumentar molt el nostre punt de vista per reclamar ni que sigui un mestre més a mig temps per poder fer tres grups i que no passi que en una classe hi hagi vint nens de primer a sisè o quinze de segon a sisè, perquè són edats molt diferents i ens sembla que és un xic massa.
Cert que tot es pot fer. De tot ens en sortirem i fins i tot podria ser una persona sola amb tots, i tant. Però segurament això distarà força de ser un centre de qualitat, perquè la urgència del dia a dia es menjarà l'excel·lència que es podria perseguir.
Vàrem engegar un projecte que intentava ser pioner, amb un trasllat entremig que tenim ara i que ens sembla que pot convertir-nos en un centre especial, però la retallada patida farà que de nou, l'escola, més que anar a millorar, opti a sobreviure.
Hem trucat al Departament, hem apel·lat al sentit comú, hem intentat fer-els-hi veure que aquest cop anava en contra d'allò que ens exigien, d'aquella qualitat,  però ells no hi entenen d'arguments o de qüestions, ells funcionen per taules. Per números i som una ZER i ens hem de cobrir entre nosaltres, ens hem d'espavilar amb el que tenim.
Hem recorregut a la ZER, a les escoles que podien donar-nos aire, cercant complicitats, cercant comprensió, empatia, solidaritat, suport, però a l'altra banda de la porta no hi havia ningú. No hi ha ningú. Lícitament tothom defensa el seu projecte, la seva  parcel·la, els seus drets i per tant, difícilment, si no sents la injustícia de l'escola propera com a pròpia, difícilment entendràs o compartiràs allò que tens i difícilment estaràs obert a trobar solucions i a combatre o compartir les molles que ens deixa el Departament.
La tristesa però, no és per mi. Jo em sé mestre i faré de la millor manera que sàpiga, ho donaré tot i cercaré la manera de, amb el que tingui, aconseguir el màxim pels infants. La tristesa és perquè sé que aquests nens i nenes no tindran les mateixes opcions i oportunitats que nens i nenes amb qui comparteixen un projecte, una entitat i seran infants de segona dins de la ZER.
La tristesa és per unes famílies que lluiten i han lluitat per mantenir viu un poble apostant per una escola. Fent esforços i sacrificis perquè aquesta funcioni i sigui de qualitat, col·laborant, invertint temps i esforços per aconseguir una escola de qualitat pels seus fills i malgrat tot, a cop de plantilla, aquest esforç no només no es veu reconegut, sinó que es veu obviat i atacat.
La tristesa és perquè com a mestre em creia que el col·lectiu era especial. Que era un col·lectiu que predica amb l'exemple. Que es creu els valors bàsics i importants que intenta transmetre dia sí dia també, com la solidaritat, la companyonia, el compromís, la igualtat, la justícia i l'esforç, cartes de presentació bàsiques i que anteposa els infants, per sobre d'uns privilegis o uns guanys propis.
La tristesa és perquè només cal una tempesta per veure que la càrrega d'aquest vaixell no està ben aferrada i a la primera onada virulenta, cau arreu.