I l'any vinent, què? A l'Institut?

Una escola de l'Índia

Cada any, per aquestes dates, m'agrada demanar als nens i nenes que conec com ha anat el curs i de passada  com encaren el nou curs que s'acosta. Les respostes són variades i amb aquestes, coneixes bastant els nens i les nenes així com l'etapa escolar que han viscut.
L'altre dia li vaig demanar a una nena. Una nena de sisè que l'any vinent anirà a l'Institut. No és una nena que hagi destacat ni per dalt ni per baix a l'escola. Normalment la resposta sol ser força ambigua. Una mescla entre el temor de la partida i la il·lusió de la nova etapa que s'enceta. Ella però, em donà una resposta que em deixà de pedra. Sense embuts em digué que tenia ganes de fugir d'aquella tortura. Deixeu-me dir que no és una nena que tinc a l'escola ni massa propera.
Un cop m'hagué dit això vaig intentar treure'n l'entrellat, cercar un xic de llum i de complicitat en la resposta, buscant, ni que fossin pocs, alguns moments que valguessin la pena de recordar de la seva etapa a primària i que li despertessin, ni que fos tènuement, un sentiment de lligam amb l'escola. Malauradament la resposta continuà sent la mateixa. Contenta de marxar i disposada a no girar la vista mai més.
No sé si era pels companys d'escola, per la feina feta, pels mestres o per què, però sigui com sigui, que una nena de sisè s'expressi així, amb aquesta contundència, no deixa de ser simptomàtic i confirma que quelcom no s'està fent bé.
Avui al migdia veia nens i nenes de Kenya que feien mans i mànigues per anar a l'escola. Per assistir a classe. Alguns caminaven fins a cinc hores per la sabana per arribar a estudi i en arribar, la seva cara s'il·luminava. Les aules, poc més que quatre parets mal fetes, estaven plenes de nens i nenes i aquests, mancats de tot tipus de material didàctic, feien comptes amb xapes i escrivien el resultat al terra amb guixos. El llibre del mestre presentava un aspecte deplorable i rònec, gairebé a punt de desaparèixer. Però malgrat tot se'ls veia somrient. Un cop acabada la classe, al migdia, els que havien pagat l'internat, podien anar a dinar. Els donaven un plat de mongetes. Res més. Als altres, no.
Aquells nens tenien un somriure a la cara esperançador i en els seus ulls, malgrat totes les dificultats, s'hi endevinava una il·lusió i una felicitat per aprendre i ser quelcom el dia del demà que a dia d'avui, malgrat tots els avenços materials, tècnics i de coneixements que tenim aquí, estem perdent i si bé d'una banda els nens i les nenes potser no saben valorar el que tenen, que podria ser, els mestres i qui sap si els familiars, tampoc no sabem transmetre i encomanar aquesta il·lusió, gaudi i esperança pel saber, vist com una clau de futur i de felicitat.