Uns dies de platja

Ahir vàrem tornar de Coma-ruga. Cinc dies amb uns amics de descans i família. La platja mai m'ha atret massa, però on érem, a Sant Salvador, hi havia anat de petit i en tenia un record entranyable. Idealitzat, i ho recordava diferent. Menys... menys poblat.
Ran de mar s'alcen alguns pisos eterns, babèlics, titànics. Fent un càlcul estimat, segurament en algun d'aquests edificis, si fos ple, hi hauria gairebé tanta gent com la meitat de Calders. Déu n'hi do. Fa feredat. Però juliol tampoc és un mes de plens arreu  i molts apartaments es veien buits o per vendre i llogar. A més a més amb aquesta crisis tot es veu més deixat. Carrers verds d'herbes i parets escrostonades. Res se'n salva. I enmig del anar fent, del poble que malda per sobreviure, força turistes espanyols. Força samarretes de la roja. Quina ràbia! Suposo que són els que donen vida als vilatans, els que deixen els sous. Excepte els de les taules i neveres a la platja, aquests, encara que en queden pocs, n'hi ha i fan poc gasto "que deia el meu avi".
A tocar de l'apartament on érem, la resta de cases d'estrangers. Gent de l'Aragó o altres racons de la pell de brau que tenia possessions allà. Després de voltar anys per tot el món, te n'adones que cinc dies a la costa catalana és com anar a l'estranger, pel carrer pocs catalans, menys dels que et trobaries a la Xina o a Dubai i als comerços, alguns però no molts. Cal ser internacional. Ep, si més no allà, a Coma-ruga.
Cada dia anàvem a la platja. Un espectacle. Ran d'onades, com si miressin una pantalla, posades en fila, desenes de cadires en grups reduïts. A tocar una de l'altra. I si algun dia arribaves d'hora i cercaves un espai un xic isolat, al cap de poc algú o altre plantificava la seva tovallola i para-sol a un pam del teu nas. Malgrat l'espai existent. Com si cerquessin companyia. Fins i tot semblava que el del costat volgués ajudar-te a passar la pàgina del llibre. Què hi farem!
La gràcia és que per preservar això, entre d'altres coses aquestes construccions horroroses i un públic forani, hi ha qui demana que l'augment d'impostos que a tots ens afectarà, ells en quedin al marge, si més no durant un temps. Sempre mirant pels de fora. Visca Catalunya, amb il·lusió.