De concert

A sobre de Castellar. De nit. Als nostres peus el Vallès encès per milers de llums i damunt nostre, un cel clar i una lluna a punt de fer el ple. Al Puig de la Creu. L'església centenària il·luminada tènuement per espelmes i l'escalf d'amics a punt pel concert. La nau ofereix una acústica agradable, embolcallant. La veu ve d'arreu, t'acompanya i l'escassa il·luminació reforça aquesta sensació. 
El Dani no és molt donat a actes de reafirmació personal i menys si aquests ataquen el seu vessant artístic, el de músic. Massa anys l'hem sentit cantar cançons d'altres per callar de cop i dissabte, després de molt de temps preparant-se, ens va regalar amb un concert. Un per a afortunats. Amics i familiars. I què som? Amics, familiars. Arriba un moment en què la línia és tan tènue que ja no distingim on som o bé ja som tot plegat. I allà érem, gaudint, escoltant, assaborint.
El concert va començar com esperàvem. Quatre bromes per trencar el gel i molta energia per endavant. La primera cançó un clàssic: Sóc dalt d'un arbre del Pirineu. Una declaració d'intencions. Un picar l'ullet als amics. Un moment de complicitat. I a partir d'aquesta una rere l'altra. Un desgranar cançons sense complexes. Algunes amb lletres seves, altres de poetes de nomenada. Unes cançons per un públic entregat. Escoltant i bevent. Perquè la posta en escena fou pensada. Meditada. Exquisida. Tal com a ell li agradaria que li fessin. Un indret sobri, algunes begudes i per a tots. Nens i adults.
La darrera cançó, la punyent. La sentida. La rosa dels vents. Una d'aquelles que per si sola té força i sentiment, amb la història que l'acompanya, encara més.
Dissabte, després de molt de temps, vàrem anar a un concert on l'artista ens conquerí. Moltes gràcies, Dani.