De la Candidatura...

A vegades hi ha camins que es bifurquen. De forma natural, sense massa escarafalls. Un bon dia descobreixes que allò que semblava que us unia, que temps enrere havia estat la cola que us mantenia junts, s'ha anat assecant i amb el temps, l'aire i el sol, aquesta s'ha esquerdat i està a un pas de trencar-se. Ep, i parlo de política només.
Doncs això, si fa quatre anys anava amb la Candidatura Democràtica de Calders acord municipal amb Esquerra a les eleccions, ara, temps després, amb els canvis de llista i canvis de model i tarannà, deixant enrere Esquerra, me'n sento desvinculat. Me'n sento alliberat. Amb recança, és clar, però molts són els factors que m'empenyen a decidir-me. Un, malgrat no ser d'Esquerra, és l'allunyament d'aquesta doncs crec que ens garantia uns mínims, un full de navegació que si bé era imprecís i ple de taques, ens permetia saber per quins mars ens movíem. Ens ajudava a acotar-nos en molts camps, des del nacional al social, sempre amb la possibilitat d'anar més enllà, mai menys.
Ara, passades les eleccions i el distanciament de la Candidatura amb Esquerra i us asseguro que no sóc pas del partit, em sembla que aquesta ha pres una cruïlla diferent a l'inici, un rumb que potser no és el que més m'interessa. Els límits s'han desdibuixat, els horitzons s'han modificat.
Tossut de mena, cap quadrat i obtús si voleu, hi ha temes que em semblen cap-dalts i pels quals, no vull haver de renunciar mai. Temes de país i d'igualtat social. Qui ho sap, potser segueixo sent aquell idealista de fa vint anys que es creia allò de que tots som iguals i de que un país lliure és possible. Marquem-nos utopies que el dia a dia ja ens les anirà segant sota els peus, però si més no posem la fita lluny, siguem exigents doncs qui sap fins on arribarem.
Per això, perquè encara vaig amb el lliri a la mà o potser perquè he estat treballant amb gent més experimentada i entenimentada que jo i que encara era idealista, mostrant-me que potser és possible somniar més enllà dels quaranta, no vull deixar de somniar. Somniar en que la raó i els sentiments poden estar per sobre de lleis foranies, somniar que tothom, malgrat el poder adquisitiu que tingui té els mateixos drets i deures, somniar que la justícia ha de ser igual per a tothom, somniar que un dia serem lliures com a país treballant també des dels pobles, somniar que les jerarquies són temporals i atorgades per altres i per això estan al servei dels demés no per sobre dels demés, somniar... i perquè encara somnio, perquè encara crec que allò que ens deien, "ets jove ja canviaràs, jo era com tu", ho deien per enveja, perquè ells foren incapaços de mantenir uns ideals i un tarannà, per això ens volien desanimar i espantar amb lleis i històries de temps pretèrits de lluita per tal de que claudiquéssim com ells. Car els dol veure'ns encara amb aquella espurna a la mirada i el cor encès, ja que els recordem massa el què no han sabut mantenir, el que es prometeren protegir i els fot, en el fons, haver perdut.
La qüestió és que quan vaig entrar a la Candidatura no hi havia unes línies escrites, però la gent que ho conformàvem, teníem unes inquietuds similars, un tarannà proper, però ara ho veig, era casuístic del moment. En qualsevol instant podia canviar tot. Enlloc estava definida l'essència d'aquesta, depenia de qui la conformava en aquell moment i amb el temps, això ha canviat. Ep, legítimament, no me'n queixo pas, les portes foren obertes  per a mi també, senzillament que aquest no és el meu vaixell. Ha atracat al port i ara, maleta en mà, segueixo el meu camí en busca de companys més afins, que em donin conversa que em desperti la imaginació i m'alegri el pas.