Aprenent dels fills

Ser pare m'ha transformat fins a un punt que no m'ho hauria imaginat. Les coses les veig diferents. Les relacions també. I ara, quan estic a l'escola amb els infants, sovint em demano pels seus pares, pel què pensen o per les il·lusions abocades sobre aquells marrecs i els vinculo més a una família. Dins d'un clan.

També m'ha desvetllat més sensacions. Llegim a classe un text senzill, com el Zoo d'en Pitus, on tot gira a l'entorn d'un infant malalt i per uns instants penso en què passaria si fos al meu fill a qui li passés tot plegat o bé quan veig un nen amb dificultats penso què faria si fos el meu o quan veig imatges de pobresa extrema amb infants com a protagonistes em pregunto com ho viuria i l'estómac, irremeiablement, se'm remou i els sentiments se'm desperten i m'entristeixo. Sento una mà invisible que em pinça el coll fent que em costi d'empassar saliva durant uns instants i una calor que em puja galtes amunt.
M'he tornat més empàtic, capaç d'entendre més les coses i alhora patir-les més. Potser es podria pensar que és per egoisme, perquè temo viure-ho en primera persona, però si bé també m'ho he plantejat, crec que no és el cas. Crec que va més enllà, que potser és el gran aprenentatge de ser pare. El regal que ens fan els fills, el què ens ensenyen. El vel que ens treuen dels ulls. I potser gràcies a aquest canvi, intento buscar més la manera de salvar aquell mal pas o li dono més voltes a la situació però des d'altres punts de vista que abans desconeixia.
Antany em sentia més sintètic, més racional. Davant d'un problema a l'escola l'enfocava de manera lògica i executava la solució trobada de manera coherent, sense tenir massa maldecaps. Distant fins a cert punt. Era allò i segur que arribava a la solució. Ara bé, tampoc era massa conscient del que els seus pares podien sentir. No podia entendre-ho tant. En canvi avui m'hi sento lligat. Sento un vincle que fa que vegi el món d'una manera diferent, des d'un altre prisma. Connectat.
Mantenint la professionalitat, una escletxa de tendresa crec que ara em guia més. Perquè entenc més el què les famílies senten, comparteixo més les seves angoixes i il·lusions. Perquè m'hi veig reflectit, incapaç de pensar que altres no poden voler el millor pels seus i per tant m'hi projecto. En contrapartida quan veig els casos dels infants més deixats, també m'indigno més. Perquè no ho puc entendre. Perquè sóc incapaç de capir com uns pares no poden sentir passió pel seu fill i voler-ne el millor. Fent el màxim per aconseguir-ne la seva felicitat. Costa de que m'entri al cap.
I per aquesta regla de tres, també em costa d'entendre com imatges d'infants mal nodrits, esquelètics i moribunds, no desperten la compassió i alhora la ràbia d'aquells que poden fer-hi quelcom, d'aquells que poden ajudar a solucionar el problema. Mai he cregut en la bondat natural de les persones, sóc descregut, què hi farem!, però sí que crec en allò que ens pot despertar la mirada suplicant d'un infant si hem estat pares... o potser encara que no ho hàgim estat.