diumenge, 13 de març de 2011

Dos anys!!!

Amb mesos...

A aquesta hora què portàvem? Tretze hores? Catorze? I les que quedaven. Déu n'hi do amb la mare, quina bèstia!
Ara fa dos anys va néixer el Berenguer. Va néixer el nostre fill i en un obrir i tancar d'ulls, fulminà tot el què fins aleshores m'havia semblat important.
Va néixer a Manresa, a les dotze i vuit i la primera imatge que tinc és la d'un infant movent el cap amunt i avall cercant quelcom. Irònicament em feu pensar en un cap gros dansant dins un estany i no s'aturà fins que trobà el preuat objecte, el pit. S'hi aferrà amb fal·lera.
Després, ja acontentat, el prengueren per mesurar-lo, analitzar-lo i mirar-lo.
Va començar a plorar i a somicar. Semblava molt desconsolat fins que vaig fer allò que em digueren. Res, parlar-l'hi, posar-me al seu costat i dir-li que no estava sol, que jo hi era i potser perquè ja coneixia la meva veu, potser perquè el vaig prendre uns instants entre els meus braços, es calmà i em buscà amb una mirada buida. Després vaig estar parlant-l'hi mentre el pediatre el remenava però sentint-me, se'l veia més tranquil, més segur. Deixà de plorar.
Un cop acabat vaig poder agafar-lo de nou. Un aiguabarreig de sentiments em sacsejaren, em vaig sentir literalment marejat per la mescla tan forta de sentiments: alegria, alleujament, por, esperança, dubtes... un munt de pensaments però que amb un nadó als braços, sentint el seu calor, amb aquella mirada innocent, desapareixeren. Qualsevol dubte que hagués pogut tenir, s'esmicolà.
Passàrem la nit a l'habitació de l'hospital, on periòdicament una infermera malcarada ens llevava per una cosa o altra mentre el Berenguer, a qui la temperatura li havia baixat, el teníem pell amb pell amb nosaltres i sota un llum roig.
Semblàvem aviram de granja, però amb un somriure a la cara i de tant en tant alguna llàgrima davallant de l'emoció.
També recordaré sempre més amb estima la visita dels seus avis, les seves mirades, els seus comentaris. Semblaven tan emocionats com nosaltres, potser un dels cop que els he vist més feliços.
Ja han passat dos anys i encara diem el tòpic, que ràpid passa, però collons, és que passa tan ràpid. Massa ràpid fins i tot.
La vida ens ha canviat moltíssim, molts éssers estimats han marxat, i ara és impossible pensar en res sense ell. Malgrat sabem que va haver-hi una època en què no teníem fill, ara ens queda lluny i sembla com si sempre hi hagués estat, com si mai haguéssim estat sense ell.
Avui, per celebrar-ho, hem anat a l'auditori amb el seu avi i ha estat un gran encert. Hem vist un espectacle que es coneix de memòria, Wimoweh i malgrat les pors que ara se li desperten, s'ho ha passat molt bé i nosaltres, millor.
Dos anys i que puguem veure'n, tots plegats, mil més.

4 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Per molts anys, Sergi!
Ho has explicat molt bé: hi ha un abans i un després.

Tinet ha dit...

Molt ben explicat Sergi. Felicitats. A mi també em dona la sensació que el temps passa massa ràpid, però també que sembla que faci més temps que gaudim del nostre fill. Com diu l´Eladi, hi ha un abans i un després

Mònica ha dit...

Felicitats per la part que et toca Sergi!!!!! Però sobretot, moltes felicitats a en Berenguer!!!! (A la Lali ja l'he felicitat, però si ho tornes a fer de part meva, l'ocasió s'ho mereix!!!!) Petons

Abraham ha dit...

Molt ben explicat, i tens tota la raó, el temps passa moooooolt ràpid!