Dia de canvis

Avui ha estat una jornada curiosa pels mestres. Cada dos anys hi ha el concurs de trasllat. És un tipus de concurs on, per mèrits, pots canviar d'escola. Omples si vols, un qüestionari - diguem-n'hi així - i vas sumant punts. Després, passada la data es fa un buidat i s'assigna l'escola.
Molta gent hi participa, sempre es pot renunciar si al final es canvia d'opinió. Per tant, és un dia on la pregunta general a l'escola és el què, t'ho han donat?
Molts demanen quedar-se allà on estan, ja que hi són de manera provisional, d'altres canviar de centre per acostar-se a casa, per inquietuds personals o professionals o pel què sigui.
Aquest any ho havia demanat. Era el primer cop que ho demanava - també és el primer cop que sent a l'administració hi ha concurs - i aquest cop no m'ho han donat.
La veritat és que tenia una sensació estranya. D'una banda alleujament. Bàsicament perquè ja ha passat i de l'altra una certa inquietud. Si bé tinc clar que a l'escola hi estic molt bé, també és veritat que per logística familiar m'hagués anat bé apropar-me a casa. Ara estic més o menys a mitja hora de camí - ja ho sé, pels que treballen a l'àrea metropolitana no és res però, podria estar més a prop - i m'ho complica tot una mica.
Ara bé, quan he arribat a l'escola i al comentar que em quedava, m'ha fet il·lusió trobar-me com si em donessin de nou la benvinguda. Sentir-me estimat i valorat. Alguna abraçada de complicitat. Amb el temps, els companys de feina esdevenen més que això i malgrat que sóc jo que vaig iniciar el camí del canvi, es comprenen els motius i per això la denegació de la plaça es viu també com una guany.
Avui ha estat un dia especial. D'una banda perquè he començat de nou a una escola, on m'han rebut molt bé i on tinc molts projectes per acabar i de l'altra perquè avui ha fet un dia preciós, per emmarcar.

Tossa d'Alp ( 2.536 m. )

Després d'uns quants dies veient les muntanyes nevades des de lluny, avui hi hem anat a esquiar. Hem sortit ben d'hora ( més que ho semblava amb el maleït canvi d'hora ) i hem pujat fins al refugi de Cap de Reg.
La setmana passada, ens digueren, estava tot ben nevat. Així doncs ens havíem proposat anar al Tossal Bobinar, al davant de la Tossa Plana de Lles. Ara bé, les temperatures dels darrers dies acompanyades de la pluja caiguda havien fet força feina. La neu s'havia fos i no començava fins al Pradell. A més a més, quan ja estàvem calçats amb les botes el cel s'ha acabat de tancar i ha començat a caure una barreja de neu i aigua. Per tant, veient que la cosa tenia poc futur, hem decidit recular.
Hem baixat i finalment, veient el mal temps que imperava a la Cerdanya, núvols grisos arreu excepte algun raig de sol escolant-se per alguna clariana, hem decidit fer-ne un de segur, la Tossa d'Alp.
Hi hem arribat ben entrat el matí però l'ascensió, deuen ser uns cinc-cents o sis-cents metres de desnivell a tot estirar, es fa ràpida per pistes i el descens, encara més.
No hi havia massa gent i si bé estava emboirat, de tant en tant el vent bufava i podíem veure una mica de paisatge. A més la neu era força bona de manera que malgrat tot, hem pogut salvar el matí.

Ara li toca a Barcelona

Allà on hi hagi una consulta, cal ser-hi.
A Calders ja ho vàrem fer, ara li toca a la capital del país.
El 10 d'abril...

VOTA!!!

Cal fer pinya

Podria ser que es tanqués una escola. Podria ser que una de les set Bressoles, la de Càldegues, a la Cerdanya, hagués de tancar.
Estem en una època difícil, els números no surten i es retalla arreu. A més a més si no ets gaire desitjat, com passa amb les escoles catalanes a la Catalunya Nord per part de l'Estat Francès, veus que les diferents aixetes que t'alimenten es van tancant, es van eixugant.
De res serveix que hi hagi demanda, que les llistes d'espera per poder accedir a l'educació en català augmentin. L'economia ha sentenciat. No hi ha recursos per mantenir la flama de la llengua.
És cert que Catalunya Sud, a aquesta banda dels Pirineus bé es dóna un cop de mà, però caldria que ho veiéssim com quelcom nostre, com sostenir una escola a Tarragona, Lleida o al Vallès. No hem de donar un cop de mà, hem de pagar-les del tot si cal. Tenim la mala sort que al nostre país hi ha fronteres internes, però no n'hem de fer cas, no hi ha més frontera que la mental.
Passat els Pirineus encara hi ha quilòmetres de Catalunya. Encara hi ha quilòmetres de país. Pot ser difícil de constatar, molts dels que hi heu anat direu que allà parlen francès, que hi ha moltes banderes franceses i que tal i qual, però durant massa anys han hagut de lluitar contra un estat jacobí. Han tingut l'enemic a l'interior... però encara resisteixen.
Ara no li podem girar l'esquena, mirar a l'altra banda i signar la seva acta de defunció, no podem ésser tan covards.
Cadascú ha de fer segons les seves possibilitats, tant el país com els individus. Ja sigui mantenint i si cal augmentant l'ajut econòmic del principat, ja sigui fent-nos socis a nivell personal o amb allò que puguem, tan s'hi val.
La clau és veure-ho com de quelcom nostre, com quelcom proper. Un bocí de terra que durant anys ha estat resistint, que rep atacs per totes bandes i que a molts, aquí i allà, els interessa fer-nos creure que ja no en resta res d'aquell racó de terra que ens prengueren. Fins i tot ens volen fer oblidar que vàrem caminar junts fins que els castellans ho regalaren per afeblir-nos. Per cert, algun dia en passarem comptes?
Bé, el proper 28 de maig tenim una oportunitat, fem pinya. Es celebra altre cop LA BRESSOLADA, enguany sota el lema amb coratge. Altra volta a Perpinyà. Per captivar-nos, per mostrar-nos que la mobilització ja ha començat, arribant des del País Valencià, OBRINT PAS actuarà, de manera que els beneficis que se'n treguin vagin a parar a l'associació.
No donem l'esquena al país, mentre les consultes sobre la independència es van celebrant exitosament, no podem deixar de banda una part important de casa, el bressol d'aquesta.
Com diuen, qui perd els seus orígens, perd la identitat.

Calders-Montserrat-Viladordis, en bicicleta

Fa uns anys vaig fer Calders-Montserrat a peu. Va ser amb el centre excursionista acabat de crear i poc temps després, acabat de finiquitar. Bé, allò de morir de l'èxit. A les primeres sortides vàrem ser un munt de gent i cada mes en preparàvem una, però poc a poc, va semblar que s'anava refredant i finalment es va decidir preparar les caminades populars i la cursa de Calders.
Aquest cap de setmana, amb els de Calders Bike, hem fet altre cop Calders-Montserrat. Uns quants hem sortit des de Calders i ens hem trobat amb el gruix de gent a Viladordis, gent de Navarcles i Manresa. Després, tots plegats, hem acabat de pujar fins al santuari. La tornada l'hem fet fins a Viladordis, excepte un parell que han tornat a Calders.
Anar fins a Montserrat i tornar fins a Viladordis són uns 70 quilòmetres. Tornar a Calders, 90.
El recorregut no és massa maco. Té trossos que valen la pena, per exemple passat Castellgalí on entre camps verds que floreixen, sobresurt al teu davant Montserrat o bé la part de Calders i la del Montpeità. Però també n'hi ha força que no tenen res, al contrari potser, com quan passes per Bufalvent - on hi ha l'abocador - o per diferents urbanitzacions o bé quan passes el peatge de Montserrat i arribes allà dalt, a la "civilització". Que per cert, no reciclen, dit sigui de passada.
Malgrat tot ha estat una sortida divertida, com sempre aquest tipus de sortida són un repte i tornar i veure que a les cames els músculs es tensen com cordes de guitarra però aguanten, és gratificant i més si s'acaba amb una calçotada de germanor, tot comentant la jornada.

Uns personatges especials

Hi ha personatges que et criden. Que t'agraden i et porten bon rotllo o al revés, que et repel·len i els anihilaries.
A vegades quan escrius, encara que tot neixi a la teva imaginació, hi ha personatges especials, inesperats. No saps ben bé perquè. Quan només és un esbós del què serà, quan encara no l'has definit, ja veus que és lliure. A vegades te'l sents proper. T'és afable. I tens ganes de saber-ne d'ell. Altres li segueixes el joc, però de cua d'ull, un xic espantat.
Quan escric, a vegades, si tinc sort em passa. Hi ha personatges que m'invento i d'altres que surten al llarg del camí que de sobte s'alliberen i van pel seu compte. I vull saber-ne més. Em sento com un lector més, que vaig descobrint-los dia rere dia.
És veritat que tot surt i està al teu cap però aquests, van fent i encara que tu els vols portar cap a un lloc, potser perquè la història ho necessita, ells - i qui sap si això és el què els fa especials - van cap a on volen. Tenen vida pròpia. No fan cas dels teus dictàmens. Decideixen i et deixen embadalit.
És una qüestió de narrativa. Podries ubicar-los on volguessis, per això tens les regnes, pots decidir, però seria un error. No pots portar-los on no volen, perquè seria inversemblant, no els hi escauria. Seria inapropiat i són ells que ho han triat.
No sé del cert si és una norma general, tampoc sé si és una realitat evident, però els cops que em passa, em sento estrany. Alegrement estrany. Descobreixo que vull saber-ne d'ells i em sento com si quan surten a la trama, m'hagués d'esperar per veure què volen fer. I espero, i ho anhelo.
Qui ho sap, potser als bons escriptors els passa amb tots els personatges i ells només són el llenç on la història s'aboca i els personatges surten, mentre els demés, els costurers de mots, ens hem de conformar en tastar aquesta grandesa. Un petit pica-pica de creativitat.
Ara, per a mi és una sensació molt agradable, d'eufòria diria. Un instant que val per tot l'esforç. Descobrir que a vegades pots avançar en el fil argumental com si fossis un espectador més, gaudir d'una història i esperar-ne el desenllaç, quan tu l'estàs creant, és el màxim.

Dos anys!!!

Amb mesos...

A aquesta hora què portàvem? Tretze hores? Catorze? I les que quedaven. Déu n'hi do amb la mare, quina bèstia!
Ara fa dos anys va néixer el Berenguer. Va néixer el nostre fill i en un obrir i tancar d'ulls, fulminà tot el què fins aleshores m'havia semblat important.
Va néixer a Manresa, a les dotze i vuit i la primera imatge que tinc és la d'un infant movent el cap amunt i avall cercant quelcom. Irònicament em feu pensar en un cap gros dansant dins un estany i no s'aturà fins que trobà el preuat objecte, el pit. S'hi aferrà amb fal·lera.
Després, ja acontentat, el prengueren per mesurar-lo, analitzar-lo i mirar-lo.
Va començar a plorar i a somicar. Semblava molt desconsolat fins que vaig fer allò que em digueren. Res, parlar-l'hi, posar-me al seu costat i dir-li que no estava sol, que jo hi era i potser perquè ja coneixia la meva veu, potser perquè el vaig prendre uns instants entre els meus braços, es calmà i em buscà amb una mirada buida. Després vaig estar parlant-l'hi mentre el pediatre el remenava però sentint-me, se'l veia més tranquil, més segur. Deixà de plorar.
Un cop acabat vaig poder agafar-lo de nou. Un aiguabarreig de sentiments em sacsejaren, em vaig sentir literalment marejat per la mescla tan forta de sentiments: alegria, alleujament, por, esperança, dubtes... un munt de pensaments però que amb un nadó als braços, sentint el seu calor, amb aquella mirada innocent, desapareixeren. Qualsevol dubte que hagués pogut tenir, s'esmicolà.
Passàrem la nit a l'habitació de l'hospital, on periòdicament una infermera malcarada ens llevava per una cosa o altra mentre el Berenguer, a qui la temperatura li havia baixat, el teníem pell amb pell amb nosaltres i sota un llum roig.
Semblàvem aviram de granja, però amb un somriure a la cara i de tant en tant alguna llàgrima davallant de l'emoció.
També recordaré sempre més amb estima la visita dels seus avis, les seves mirades, els seus comentaris. Semblaven tan emocionats com nosaltres, potser un dels cop que els he vist més feliços.
Ja han passat dos anys i encara diem el tòpic, que ràpid passa, però collons, és que passa tan ràpid. Massa ràpid fins i tot.
La vida ens ha canviat moltíssim, molts éssers estimats han marxat, i ara és impossible pensar en res sense ell. Malgrat sabem que va haver-hi una època en què no teníem fill, ara ens queda lluny i sembla com si sempre hi hagués estat, com si mai haguéssim estat sense ell.
Avui, per celebrar-ho, hem anat a l'auditori amb el seu avi i ha estat un gran encert. Hem vist un espectacle que es coneix de memòria, Wimoweh i malgrat les pors que ara se li desperten, s'ho ha passat molt bé i nosaltres, millor.
Dos anys i que puguem veure'n, tots plegats, mil més.

Propera estació... primavera.

Plou i plou i plou. Tot el dia plovent. Escolant-se el cel torrents avall. Tot està més verd, la terra ben xopa i els carrers miralls esquinçats grisos.
Demà, si el sol treu el nas, serà un plaer sortir. Veure la gradació verdosa acolorir-ho tot, trepitjar fort en terres tendres i flonges. Deixar petjades marronoses que duraran dies i ens recordaran aquesta pluja generosa. Aquest dia gris.
La pluja d'avui és l'inici del final. Un canvi d'estació, un canvi de joc. Tenim la primavera a la cantonada, esperant-se seductora mentre l'hivern s'acomiada lentament. L'empeny. El canvi s'ensuma i només la tossuderia orgullosa impedeix el canvi anhelat.
Però les flors ja desperten, de colors s'omplen els vorals i algun volar espasmòdic treu el cap.
Dies enrere aquesta pluja hagués estat ensopidora, però avui, és la pluja del ja toca, del un dia sí, l'altre també, però entremig, un sol que escalfarà al moment i el dia s'allargarà. Com un xiclet. Poc a poc les hores fosques desapareixeran i la llum s'imposarà.
Farem més vida al carrer, el rellotge s'enyorarà de les visites constants i gaudirem de l'aire, del sol i la pluja.
Arriba la primavera, l'hivern s'envà i només perquè sabem que ja és el moment del canvi no ens mancarà. D'aquí a uns mesos, farts de sol, de llum i de flors, l'esperarem i cercarem la neu, el fred i el baf. Però avui, ens alegrem de la dama de la cantonada, picant-nos l'ullet mentre ens ensenya un l'escot generós.
Passi passi, primavera, que us esperem.

Altre cop

Aquest any estem de pega. Ja ho diuen, qui està de pega, amb els collons ensopega i... sincerament, ho sembla.
Avui a un company, a vegades les etiquetes tendeixen a difuminar-se i qui és company esdevé amic i a l'inrevés, li ha tocat. Aquesta loteria que fa temps que es juga sense comprar números.
La seva mare s'ha mort. Feia temps que arrossegava un càncer i es veu que quan t'ha tocat de prop els veus tots i n'ets més conscient. Sembla que es multipliquin.
No vull pas fer un bloc de necrològiques però darrerament s'ha escaigut i com que som el què escrivim i escrivim el què som, hi ha coses que no poden passar com si res. Seria fals no dir-ne res, perquè també m'afecta i és part de mi.
En el bloc m'agrada anar explicant què penso, què visc i és clar, vulguis o no, m'he sentit proper amb ell i si s'encadena una mala època,tampoc la podem esborrar.
El cas és diferent però, una persona gran, vuitanta anys, que en feia vint que lluitava però també deixa un fill i una família, que malgrat l'edat i la serenor, ho senten.
Ara bé, diuen que amb tot s'aprèn i de tot se'n poden treure coses bones. Veig un carpe diem que em reclama, que reclama a crits que li fem cas. No cal que sigui un carpe diem eixelebrat, sense fons i a batzegades, pot ser un viure el moment pensant en el futur, en un no deixis per demà el que puguis fer avui, i això penso. Intentar anar fent dia a dia.
La il·lusió de gaudir del fill un altre dia, la història que anem escrivint, l'amic de qui feia temps que no en sabíem res... pas a pas. Anar sumant i no deixar massa coses per demà.
Carpe diem per a mi. Carpe diem per a tu i una abraçada, home que posava paraules als sentiments...

Minuscule

Ser pare et fa descobrir petites coses que d'altra banda no descobriries. D'un costat sentiments amagats, sensacions del dia a dia que et fan créixer i experimentar estats anímics de buidor o plenitud, sempre lligats amb l'infant. Això potser és el més previsible. Aquest despullament de l'ésser, aclaparat pels sentiments que et desperta ton fill.
El què potser no és tan previsible és afeccionar-te al món dels tractors, per exemple. Des de que en Berenguer és petit li agraden els tractors i n'hem vist força models. Ves què hi farem! Ara podem distingir un Fendt d'un McCormick o d'un New Holland.
Crèiem que érem els únics, que era una cosa estranya, que ningú podia acabar a aquests nivells, però un dia, navegant, descobrírem un vídeo aclaridor. Un comentari ras i curt, "al meu fill d'any i mig li encanta, gràcies".
I jo dic, gràcies, no estem sols. Es veu que com en molts altres camps on ens creiem que som els únics, només ens cal demanar per veure que no i rascant, descobrim que són afeccions compartides.
Una de les descobertes que he fet darrerament, que m'aconsellaren, fou uns vídeos d'animals. Uns vídeos delicats i tendres que no només fan somriure al meu fill, sinó a mi també. Així doncs, ara, l'estoneta que en mirem, cal dosificar-ho, a vegades mirem les formigues i somriem. A mi m'agrada, com m'agrada també compartir aquest instant.Us en deixo un de mostra i valoreu si val la pena o no. N'hi ha força...

Una flor d'estiu al març

S'ha acabat la setmana blanca, la primera i segurament l'última. Bé, si més no fins que no hi hagi un nou canvi de govern perquè si una cosa està clara, és que en aquest país no hi ha res que duri més enllà d'unes eleccions guanyades o perdudes. Vaja, de canvi de color polític.
Després ens queixarem del fracàs escolar, de la desmotivació o del què sigui però si no aconseguim establir unes línies bàsiques i les seguim tots i totes, difícilment canviarem res, ja que els canvis en educació requereixen temps. Requereixen temps, paciència i esforços.
Per exemple, el tema dels ordinadors a l'aula, potser calen uns anys per valorar si funciona o no i després decidir, però de la manera que s'actua, sembla que ara s'eliminarà per qüestió de pressupostos, hi haurà poques dades per poder contrastar i s'acabarà amb quelcom que potser aniria bé... o potser no. Sincerament, jo no ho sé, però crec que no sabrem mai del cert si hagués anat bé.
I així anem fent. Saltironejant. Arrencada de cavall i aturada d'ase. Papallonejant de flor en flor, movent-nos capriciosament, movent-nos a mercè d'un vent electoral i el país, sent això, un país mediocre i sense gaires expectatives de millora. Malgrat els canvis de colors o gràcies a ells.