dijous, 24 de febrer del 2011

Vull escriure

A vegades em sento sec. Perquè és una sensació. Em poso davant de l'ordinador i res. Moltes ganes d'escriure però la musa està d'afterhours. Amb caparra i arcades.
I jo ja prou que ho intento, però ella que defuig la meva crida. Sobretot si és per escriure llargament. Per escriure quelcom més trenat, res de deixar fluir els pensaments, res de deixar néixer vivències. Odia els escrits que no siguin espontanis, ja siguin de feina, ja siguin novel·lats.
Prefereix el relat curt, el relat vomitat, aquell que escups davant de l'ordinador sense gaire forma però que poc a poc, sense proposar-t'ho o potser perquè tampoc t'havies posat massa objectius, surt fàcilment. Amb això és generosa. Sempre comprensiva.
I descobreixes que quan vols narrar quelcom més estructurat, aleshores la mala bèstia està als reservats i no vol sortir malgrat la súplica que li llences. Tant li fa, carpe diem, sents que diu.
Però hi ha d'haver moments de tot, del viure el moment i de l'anar fent, però ella no t'entén, avesada a ser l'estrella d'arreu al moment.
Aquesta setmana diverses vegades m'he posat davant de l'ordinador i tan sols una ratlla espurnejant em reptava maliciosament i l'he fet córrer, davant de mots, davant d'històries de tots colors, però al final, més tard o menys d'hora, l'he vist anar enrere, menjar-se els mots i deixar-me de nou la pantalla immaculada, neta. Verge. Espurnejant.
Però què hi farem, cal que la musa ens atrapi davant de l'ordinador, car si ho fa en altres moments, les paraules fugen rabent.
Quan corro, quan condueixo, quan camino, històries s'encreuen al meu camí però instants després, només em queda el gust dolç al paladar i aquella sensació de que quelcom ha marxat. I maldo per recordar, maldo per recuperar, però ja és massa tard, sempre la trobo a la barra amb un gin tònic flirtejant amb aquella mirada seductora desafiant, muda, callada funestament.

4 comentaris:

Mònica ha dit...

Sergi, amb musa o sense, sempre és un plaer llegir-te!!!! I si et serveix de consol, grans genis com Picasso ja deien que "més val que la inspiració t'agafi pintant"... Abraçada i bona setmana blanca!!!!!

Eladi Martínez ha dit...

SErgi, llegint la teva crònica m'han vingut sensacions que un dia vaig plasmar en aquest escrit.
Espero que t'agradi:

VENJANÇA (Eladi)
Hi ha la musa a la deriva,
no la penso rescatar.
Em complau veure la imatge
i ara us la vull explicar:

Està aferrada a la fusta
entremig de les onades
i amb els ulls clama socors,
però té els llavis segellats,
closos d'orgull i de por.

Tants cops he estat jo al seu lloc,
desesperat i perdut,
indigne, covard, mediocre,
cridant i implorant socors…

I ella només em somreia,
sense malícia ni odi.
Ben aliena al meu dolor,
no comprenia el meu cas,
la meva necessitat.

I ara la musa s'ofega
i jo estic prenent apunts,
crònica ben detallada
d'aquesta mort anunciada.
I potser no me n'adono
que tots dos ens morim junts.

Sergi ha dit...

Segurament serà això. A tothom li passa més o menys el mateix, passegem i ens creuem amb històries i sort del dia que les agafem al vol.
Ara, espero no ofegar-me ni haver de compartir tauló, que davant d'una onada, no sé què passaria.

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

La frase de Picasso és una gran veritat. I més que en la inspiració crec en el treball i la constància. El que escrivim sovint és fruit d'una mirada i dels sediments que va deixant aquesta mirada sobre els més variats temes. Només cal mirar a l'interior i anar traient allò que s'hi ha dipositat.
El teu escrit, però, reflecteix aquesta mirada i aquests sediments que no han desaparegut. Felicitats!