divendres, 4 de febrer de 2011

De nou a l'escola

Aquella empatia. Aquell acompanyament.
Sembla estrany però a vegades, els infants ho demostren més que els adults.
Després del diumenge vaig tornar a l'escola el dimecres, tot i que podia haver-me agafat algun dia. Però vaig tornar a la feina d'una banda perquè la vida continua i res s'hi pot fer, i de l'altra perquè m'agrada el què faig i em distreu.
Doncs bé, el què em sorprengué més fou la reacció dels nens i les nenes. Ningú va fer cap esment a res, ningú preguntà res, tot i que al veure'm entrar, vaig arribar cinc minuts tard per un embús, vaig veure uns sentiments dibuixats a les seves cares que m'alegraren i uns sospirs de solidaritat que m'ompliren. Em varen fer sentir estimat.
Durant aquell dia ningú digué res, només feren gestos. Pujant l'escala del pati dos nens, dels cepats i moguts, se m'acostaren i abraçant-me pujaren amb mi. Sense dir res, només acompanyant-me. Després uns altres estaren pendents del què feia, ara bé, intentant passar desapercebuts, sense aconseguir-ho, també és cert. Notava que volien ser-hi i ajudar-me però sense gosar dir res ni saber ben bé com.
Avui, a l'estona de tutoria, els ho he demanat. He demanat si sabien perquè no hi havia anat - crec que és important mostrar-se tal com s'és amb els infants i alhora ser sincer - i poc a poc m'han anat demanant coses. Alguns més, d'altres menys, però tots amb interès i afecte.
Poc després m'han anat explicant vivències personals i tot i que era un tema, la mort, que d'entrada pot semblar molt pelut i de difícil conversa, ha estat una estona especial, una conversa molt rica i sincera. Segurament ens ha apropat més els uns als altres i ens ha ajudat a entendre'ns.
Crec que és això el què fa que m'agradi la meva feina. Aquest tracte sincer amb els infants. Sentir-te que formes part del seu esdevenidor i que ells, també a la seva manera en trasformen el teu.